Una família que no volem ometre

Les propostes argentines sacsegen la cartellera teatral de casa nostra amb unes dosis de qualitat necessàries. Si l’altre dia us parlava d’El declive, que comte amb un text brillant i unes interpretacions exuberants, avui ens ocupem d’una obra, igualment interessant, que el Teatre Romea ha decidit programar per al tram inicial d’aquesta temporada, just després de presentar-se al Temporada Alta. Estem parlant de L’omissió de la família Coleman.

Potser el que més crida l’atenció és el text, per poc corrent i curiós. I, sincerament, això és un punt a favor. En alguns moments de l’equador de l’obra potser es fan una mica lents, però tots els espectadors crec que podem convenir que el resultat final no et deixa indiferent, i aquest és un element difícil de trobar últimament. Què és el que té d’original? Doncs un plantejament fora del comú al voltant d’una família que viu sense estabilitat ni uns rols clarament marcats. Una àvia, una filla i tres nets conviuen sota un mateix sostre, per bé que l’actitud de la filla és molt semblant a la dels nets; ben bé es comporta com un d’ells. I després hi ha la quarta neta, que no viu amb ells. És un element en discòrdia que, pràcticament, no vol veure a la seva família ni en pintura. De fet, vol mantenir-se’n totalment al marge perquè sent vergonya aliena.

Aquesta obra parteix de l’humor absurd per teixir la narració, amb tocs d’humor negre i farsa que permet connectar de seguida amb el públic. I pel darrere, no gaire amagat, es troba el missatge moral que vol desprendre, molt amanit però sempre benvingut: la separació de classes. La part de la família pobra i esbojarrada que viu dins de la mateixa casa no és ben vista per la quarta neta, que va quedar-se des de petita amb el seu pare. Aquest xoc evident és el motor de l’obra, que vol remarcar molt clarament les diferències socials. Això es veu molt bé quan l’àvia –que és l’única que manté la família relativament ben encaminada– comença a trobar-se malament. Aquest procés de debilitació, fa posar les cartes damunt de la taula a la resta de membres de la família.

L’escenografia és potent, combina els dos espais de l’acció amb solvència: el menjador de la casa comuna i una habitació d’hospital. Els personatges es mouen per tot l’escenari amb intel·ligència: els moviments són estudiats i cada gest té rellevància. Sí que és veritat que, en algun moment, dona la sensació que t’estàs perdent alguna cosa, com quan simulen que van a dutxar-se. I és que, quan ho fan, l’espai físic queda desdibuixat i, a més, no segueix una temporalitat creïble.

Roser Batalla ha tingut l’habilitat de saber construir el personatge amb més versemblança de la que podria tenir el text, que en alguns moments resulta surrealista. Per bé que l’àvia és el motor de la família, si ens fixem en la interpretació, la benzina la té Batalla. Sergi Torrecilla llueix, per la seva banda, amb el paper més agraït, però també complicat, perquè exigeix una bona execució. I ell ho aconsegueix.

Bruna Cusí, fent un paper de filla amb aires de mare, se’n surt prou bé. De fet, una cosa que té L’omissió de la família Coleman és que tots els intèrprets estan molt ben cohesionats, i gràcies a això s’aconsegueix reproduir un diàleg meticulós i ponderat, com el funcionament d’un rellotge.  En aquest sentit, s’ha de valorar la feina prèvia que ha permès obtenir aquest resultat final més que satisfactori.

L’obra és una traducció de Jordi Galceran a partir d’un text de Claudio Tolcachir, que també dirigeix aquesta adaptació a la catalana. Cal dir que el projecte original de Timbre 4 es va representar per primer cop a la casa d’aquest dramaturg argentí el 2005, i a partir d’aquí es va convertir en tot un fenomen internacional. De fet, va fer parada a Catalunya en dues ocasions, però ara en podem gaudir per primera vegada amb un elenc d’actors i actrius catalans.

Sense dubte, aquesta és una obra que no us podeu perdre. Sí, és una família caòtica, esbojarrada, inestable i trencada, però es fa estimar. Tots els personatges entren dins de l’espectador per quedar-s’hi una bona estona. Connectes amb ells, i això s’agraeix. Encara que algunes escenes se’n vagin una mica de mare, t’identifiques amb elles i entres dins de l’obra. Voleu una família així a les vostres vides?