Una de calenta

Martí Sales llegeix 'Fugir era el més bell que teníem' de Marta Marín-Dòmine

Sempre és estrany veure desconeguts amb barnús. Estem acostumats a la disfressa del vestit, que ens fa de màscara o d’extensió d’una identitat que construïm amb cada tria, i quan topem amb algú que només va amb barnús, s’estableix instantàniament una intimitat no demanada. Al balneari Prats la mitjana d’edat és elevada, per sobre dels seixanta-cinc anys, i pots saber si els clients són habituals o no per les sabatilles que duen: si són molt senzilles i blanques, de cotó tovallola sense ribet, són nouvinguts; si són de qualsevol altra mena, vol dir que les han dut perquè ja saben que les altres no són gaire còmodes, i per tant són clients habituals.

A l’hivern, que fa fred i es fa fosc aviat, la piscina termal es converteix en una zona boirosa, càlida i hospitalària, d’incògnits sense ni barnús. Aquí els cossos només s’intueixen pels xipolleigs i les veus. Aquí, un vespre gelat qualsevol, els bafs poden concretar-se en converses inesperades:

—Tots som fets de records que no hem viscut i que hem heretat —se sent.

Algú, borbollejant, diu un fragment lluminós del capítol vuitè de Fugir és el més bell que teníem, de Marta Marín-Dòmine, que va posar el punt i final d’aquest llibre en aquest balneari:

“El Panxo del Clot deia que la pàtria era on l’estómac es podia satisfer. El seu fill, en Quim, havia refinat la idea: la pàtria era on la mena es podia satisfer. Jo, als set anys, me’n vaig fer una altra, de definició: la pàtria era el lloc on s’accedia pronunciant la paraula “estranger”. La meva pàtria era, doncs, i paradoxalment, sempre més enllà, a l’estranger, inassolible.

A la meva família es pronunciava “estranger” com en altres cases es devien pronunciar els mots d’una pregària. “Estranger” equivalia a ser convocat en un món de possibilitats infinites, com qui diu “abracadabra” i sent que el seu cos es trasllada a un altre paisatge i que de sobte es torna savi, parla bé i menja coses amb els ulls i la boca. Que habita un món rodó, i que la fruïció li recorre l’espinada. Pronunciar “estranger” era sentir que la vida et travessava. L’estranger era la vida, la vida simplement. L’embriaguesa de viure.

Pronunciar “estranger” tenia també la seva part dolorosa, la de saber-me abandonada al cantó equivocat, en un aquí errat. Més enllà, travessant la frontera, hi havia una jo veritable, polida, feliç. Més enllà, habitava la Denise.  

A les platges em mirava l’estranger, ara sí, l’estranger fet carn, amb la meva petita enveja domèstica, domesticada.

“Estranger” era també, i per damunt de tot, una olor. Una olor que m’arribava de sobte, sobretot vora mar, a Santa Cristina d’Aro o a Calella de Palafrugell, i que m’envaïa tota. Molècules de follia dolça”.

Les frases suren en l’aire calent arran d’aigua i no s’enfonsen: arriben als diferents racons opacs de la piscina i es fan silenci fonedís o detonador.

—La meva vida està tocada pels dos exilis del pare. Vaig escriure aquest llibre per donar sortida a les seves memòries —la fressa d’un brollador es menja algunes paraules—. Aquest fragment és rellevant perquè parla de la joia d’anar-se’n. El primer exili del pare, quan era petit, és feliç. En la forquilla d’aquests exilis, a mi, de petita, se’m forma la idea que l’exili és dolorós i joiós alhora —deu ser l’autora, qui parla.

Una veu aguda i fràgil diu:

—Quan vaig llegir aquest llibre, em va semblar com si ja l’hagués llegit. Potser perquè el meu pare havia estat de la Lleva del Biberó i la meva germana també viu a Toronto.

Una veu més greu serpenteja pausadament i s’enrosca a orelles invisibles:

—A mi m’agrada perquè és sensible i perquè connecta amb l’actualitat: ara tornem a tenir exiliats i no ens imaginàvem que això podia tornar a passar. El meu oncle-avi era un pagès anarquista i es va exiliar durant la dictadura de Primo de Rivera. Era dels que van apagar esglésies perquè no volien que cremessin llibres ni obres d’art.

—¿Us heu fixat —intervé algú per segona vegada— que ja són dues les veus que parlen de familiars que no van conèixer mai però que ocupen un lloc important en les seves vides?

Canten sirenes termals:

—Una ombra

—Un silenci

—Que marquen un buit

—N’hi ha prou amb una foto

—O que algú de petit hagi parat l’orella al silenci

—Perquè aquella persona

—No s’esborri.

El balneari il·luminat s’ho mira de lluny com si els vetllés, com si esperés que sortissin del pam de boira i recuperessin els contorns per reconeixe’ls i acollir-los altre cop al menjador amb el plat a taula. Les veus remullades segueixen la tertúlia insòlita.

—Això de la “recuperació de la memòria” aplana les persones: encara que ens esgarrifi, la gent també s’ho passava bé a la guerra, també reien.

—Sí, quan se’ls va convidar a parlar de la guerra, Freud i Einstein van dir que també existeix el plaer de matar.

—No ens podem oblidar d’aquest cantó fosc.

—El ser humà sent atracció per la destrucció. De vegades, quan parlem de la memòria històrica, evitem aquests temes i Fugir era el més bell que teníem vol convidar a fer-se preguntes —ho diu l’autora?

—A Barcelona hi ha vermuteries que van obrir el 1937!

—Hem de trencar la visió monolítica dels períodes funestos: la vida seguia i bategava.

—La gent es casava i tenia fills.

—Jo vaig arribar a preguntar als meus pares si durant la guerra follaven!

El núvol de vapor riu pels descosits i pels colzes que no té.

La piscina, subreptícia, pren la paraula i pregunta a l’autora:

—Com és que et vas posar a escriure això?

—Em dedico a la literatura testimonial perquè vinc de la família que vinc. I aquí sucats, ara que no ens veiem però ens sentim, puc explicar sense vergonya que, com a professora de literatura, no m’interessava la ficció. Em feia patir. No podia amb la ficció. I vaig trobar una sortida en la literatura testimonial, o la del jo. Així m’hi sento involucrada.

—És curiós —diu el socorrista, que finalment ha decidit mullar-se el cul— que de vegades la ficció sigui més capaç de transmetre una veritat que el testimoni pur.

—Per això em va fer tant de mal llegir les memòries del meu pare.

Les veus reposen. Rumien. Callen. Es deixondeixen. Algú diu:

—Som conscients que els records existeixen perquè nosaltres els traginem i els canviem. Això és important per evitar la manipulació de la memòria col·lectiva.

—Un record fixat és un record mort, és cert.

—I més ara que entrem en període de commemoracions. Hem d’estar atents.

—Perquè hi hagi la memòria del pare hi ha d’haver la filla, que acull aquests records que li canviaran la mirada.

Les aigües, abans d’allitar-se i foragitar les veus ja arrugades, tornen a preguntar a l’autora:

—Sempre t’has sentit desarrelada? Ho has vençut?

—Sí que me’n sento. No ho he vençut. I no em sembla malament.

Aquets dijous 9 de maig Marta Marín-Dòmine comissaria amb Enric Berenguer la jornada Mal de memòria, primera trobada del cicle Referències, un nou espai de debat i pensament sobre el paper de la memòria en el món contemporani que s’inaugura al Born CCM.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació