Una conferència amb dinar i migdiada col·lectiva

6.03.2018

Emmarcada dins de la Quinzena Metropolitana de Dansa, dissabte passat La Caldera de les Corts va acollir una activitat paral·lela amb un títol d’allò més suggerent: Una qüestió d’amor. Sessió de reflexió al voltant del cos de les persones que en un moment donat decideixen encarnar la figura de l’espectador. Però és que la descripció de l’activitat era encara més temptadora: vermut, dinar i siesta. Servidor de vostès, sacrificat de mena, va enfilar cap a Les Corts amb aquella alegria. I és que si dues setmanes abans havíem gaudit amb la paella col·lectiva del festival Sâlmon, una migdiada en comunitat era quelcom que no ens podíem perdre de cap de les maneres.

Jaime Conde Salazar a La Caldera. Fotografia de Tristán Pérez-Martín.

La sessió va començar d’allò més bé. En un primer moment semblava que seríem quatre gats, però al final ens vam aplegar una vintena d’espectadors a l’antic cinema Renoir de Les Corts, que feliçment ha vist reconvertides des de fa tres anys les seves (multi)sales en locals d’assaig i una bona sala d’exhibició destinada a la dansa. Els simpàtics treballadors de La Caldera ens van fer passar a la terrassa, on ens van convidar a un vermut negre amb sifó, olives negres Kalamata i boletes cruixents de formatge (no vull dir el nom comercial de l’snack). A continuació ens van fer passar a la sala, on ja ens esperava l’investigador i crític de la dansa Jaime Conde Salazar, artífex de la sessió, que amablement ens va demanar que ens traguéssim les sabates i ens va fer passar al linòleum de l’escenari. Allà hi havia tot de coixins i mantes, i vam poder comprovar, un cop més, com un grup de persones sempre tendeix a seure en rotllana quan no se li dona cap indicació. Potser perquè hi havia una cadira i un micròfon al centre?

D’aquesta manera, asseguts (o estirats) còmodament, tapats amb la manta o fent-la servir com a coixí o per a la ronyonada, Conde Salazar va començar suaument a dir “El público no existe. Existes tú”, mentre donava quelcom a cada espectador. I és que la sessió també hi participava l’Associació Cultural Nyamnyam, que treballa amb el menjar com una eina de relació entre les persones, en contextos artístics o de qualsevol tipus. Allò que el crític donava a cada espectador era una bola, de la mida d’un panellet, que quan tastaves era difícil d’identificar. És clar, era de tofu. La xerrada va anar acompanyada, des d’un bon començament, per aquestes boles alimentàries que, com càpsules per a l’ànima, ens anaven entregant amorosament Ariadna Rodríguez i Iñaki Álvarez.

La sessió de Conde Salazar estava estructurada en set parts o siete llamados, on el teòric reflexionava en veu alta sobre què vol dir ser públic (“Mi público no está preparado para ver esto”, com diuen alguns programadors) i què vol dir ser espectador. El pas de el público, masculí, a la espectadora, femenina, és una de les reivindicacions afectives de Conde (conscient que ara està de moda parlar en femení), mentre anava llegint textos d’Estrella de Diego i d’altres teòriques sobre l’assumpte. Mentrestant, els focus que il·luminaven l’escenari s’anaven apagant, molt lentament, i els amics de Nyamnyam continuaven repartint les seves boles: d’arròs blanc, de polenta, de xocolata… Servidor de vostès va estar temptat, a l’inici de la sessió, d’agafar la llibreta i prendre apunts de la xerrada, però de seguida em vaig adonar que l’experiència havia de ser completa i, per tant, com un espectador “normal”. (I un altre dia ja parlarem de què significa ser un espectador normal).

La sessió de Jaime Conde Salazar i Nyamnyam a La Caldera. Fotografia de Tristán Pérez-Martín.

Poca cosa més els puc dir sobre el discurs de Conde Salazar, molt amorós però potser amb un cert excés de name dropping, perquè l’atmosfera de migdiada col·lectiva es va anar apoderant de la sala. Fins i tot diuen que es van arribar a sentir alguns roncs (el meu company de sessió afirma que era jo, servidor defensa tot el contrari). Quan semblava que ja ens havien donat tot el menjar –havíem acabat amb una bola de xocolata– i ja estàvem completament a les fosques, els nyamnyameros ens van entregar una caixeta a cadascun de nosaltres, que és un dels àpats que m’han fet més il·lusió en molt de temps: un tomàquet cherry, una bola de meló, un panet amb olivada, una bola de formatge de cabra i una bola d’hummus deliciós. El packed lunch somiat. La carmanyola definitiva. Per acabar, desvetllats tots plegats suaument, encara ens esperava un bunyol de Quaresma, un Ferrero Roché (no podia ser un altre bombó) i un xiclet en forma de pilota de tennis. El despertar col·lectiu va ser suau i fet amb molt de tacte, obrint la porta de la sala per on entrava la llum natural de la tarda. Tot el contrari dels pares que entren a l’habitació dels seus fills cantant a ple pulmó “¡Quinto levanta, tira de la manta!” (aquí se m’ha colat un record d’infantesa, ja em perdonaran).

Amb els amics que m’acompanyaven vam comentar que va ser molt interessant escoltar una xerrada en aquest estat d’endormiscament, el concepte castellà insuperable de duermevela: un lloc difús, entre el son i la vigília, on els pensaments es converteixen en somni i viceversa, amb facilitat i lleugeresa. Talment com passa a tantes conferències, taules rodones i xerrades que tenen lloc, cada tarda, a una ciutat com Barcelona. Però en aquest cas teníem la coartada perfecta: des d’un bon principi sabíem que anàvem a una siesta col·lectiva. Per tant, qui no va dormir va ser perquè no va voler.