Una Ciutat de vidre massa fràgil

31.07.2016

El Premi Adrià Gual al millor projecte d’escenificació, atorgat per l’Institut del Teatre, selecciona i premia un projecte teatral que s’acaba programant al Grec. Sobre el paper, mai més ben dit, l’adaptació escènica de Ciutat de vidre tenia molts números a favor: adaptació de la novel·la gràfica basada en el llibre homònim de Paul Auster, multiprojeccions, trasllat del llenguatge del còmic a escena. El resultat ha acabat essent un espectacle visualment polit, però teatralment fallit. Una llàstima.

Paul Auster a Barcelona, octubre de 2008 | © Pere Virgili

Paul Auster a Barcelona, octubre de 2008 | © Pere Virgili

La novel·la de Paul Auster Ciutat de vidre, inclosa dins la Trilogia de Nova York, és un relat que a partir d’una història més o menys clàssica de gènere negre acaba desembocant en una reflexió sobre la identitat i les obsessions de l’individu contemporani. La novel·la gràfica de David Mazzucchelli i Paul Karasik, de la qual la companyia en té els drets, està considerada una de les millors del segle XX, i permet una lectura sintetitzada i pausada del relat d’Auster, amb un estil a mig camí entre el realisme i l’expressionisme de traç gruixut. L’opció triada per Ricard Soler Mallol, director de l’espectacle, responsable de la dramatúrgia juntament amb Mònica Bofill, consisteix en fer una versió fidel de l’obra gràfica, traslladant-la a escena mitjançant projeccions. El giny escenogràfic de Josep Carreras és resolutiu, això sí, i el paviment que esdevé fons amb el traçat de Nova York és estèticament agradable a la vista, tot i que no se’n faci massa ús.

Però de seguida que comença l’espectacle veiem que hi ha quelcom que no rutlla, i això és la proposta de dramatúrgia i direcció: l’aspecte narratiu propi de la literatura (ja sigui en off, amb text projectat a la pantalla, o dit pel protagonista) funciona en escena si la teatralitat es troba al mateix nivell, és a dir, posant tots els recursos escènics al servei del text i l’acció dramàtica. Les projeccions, en aquest cas, acaben sent un bonic teló de fons i poca cosa més. L’evolució 2.0. dels telons pintats de principis de segle XX. El desajust principal en la direcció d’actors és el to, que sembla que el director no hagi acabat de trobar: no sabem si estem veient una pel·lícula dels anys cinquanta, un espectacle familiar o un xou de La Cubana. Els tres esforçats intèrprets (Joan Arqué, Francesc Ferrer i Nuri Santaló) intenten salvar la proposta, però els desajustos interpretatius són considerables, i si bé Ferrer té una gran vis còmica, la seva creació de personatges sembla que formi part d’un altre espectacle.

Un cop vist per on aniran els trets, l’espectador pot triar entre centrar la seva atenció en les projeccions (estàtiques, fotogràfiques) o en l’acció teatral pròpiament dita, i la història de solitud i desesperació de Paul Auster acaba resultant gratuïta i poc interessant. Les dimensions de la Sala Maria Aurèlia Capmany no ajuden massa a un espectacle que seria més adequat en un teatre mitjà, tot sigui dit, i els aplaudiments de cortesia del públic van evidenciar una recepció més aviat freda. La companyia Obskené no s’atura, i a la propera edició de FiraTàrrega hi presentarà Manifesta, un espectacle de circ polític. Hi anirem, amb moltes ganes, esperant i desitjant que aquesta Ciutat de vidre hagi estat l’excepció que confirma la regla.