Una astracanada per l’honorable Donald Trump

El Teatre del Raval ha estrenat el musical The Trumps de Xavi Morató amb el compositor i lletrista Joan Olivé. És una de les obres incloses en el Dia de l’Autor de la Fundació SGAE, en les seves sessions del 15 i 22 de març.

Donald Trump és probablement un dels personatges més odiosos del planeta. La seva animadversió per una gran part del món creix a cop de tweet. Ho sabem pràcticament tot del president americà. Poc amaga, és un home absolutament transparent. O almenys això sembla. Per això la seva imatge pública, de fatxenda sense escrúpols, de mascle alfa amb olor de Barón Dandy americà és fàcilment parodiable. Ell i tota la seva cort familiar i d’aduladors es mereixen una obra de teatre que els posi tots a parir. Ho haurien pogut fer els de Dagoll Dagom que ja tenen experiència en el tema tal com van fer amb Una família Irreal. Però no ha estat la prolífica companyia qui ha presentat al Teatre del Raval una sàtira musical anomenada The Trumps sinó el Xavi Morató, guionista d’El Jueves i de diverses sèries per televisió i Internet. Acompanyat per l’actor i compositor Joan Olivé, tots dos han aixecat la gran astracanada sobre Donald Trump.

Millor ho dic de cop i ja està. The Trumps és dolenta. No compro ni la meitat dels gags. No és l’humor que em fa trempar. Sí, he dit trempar. Bé, si voleu, per arrodonir el gag us ho escric malament. Trumpar. Oi que no té gràcia? Potser sí, potser una mica. Potser algú ha esbossat mig somriure. Però després en reiterar-me en la broma, en escriure-la, la mínima gràcia que feia se n’ha anat en orris. Com aquell que explica un acudit molt dolent, que riu abans d’acabar-lo i que un cop finalitzat, al veure que ningú riu, reitera el gag final, rient ell solet. Trist, tot plegat molt trist. Doncs això és el que passa en gran mesura a The Trumps, bromes, acudits i gags amb poca gràcia i repetits al llarg de l’obra per si no ens havia quedat clar.

Val a dir però que de l’experiència en trec quelcom positiu. He dit que The Trumps és una gran astracanada, una expressió per mi absolutament despectiva. El punt bo és que és la definició exacta del gènere el qual pertany aquest musical. Sembla que una astracanada és un subgènere teatral còmic molt popular a principis del segle XX als teatres espanyols. Les astracanades narren farses sentimentals i situacions absurdes, on s’abusa dels jocs de paraules més ben aviat vulgars i fàcils i on l’objectiu és riure a costa d’un argument absolutament inversemblant. Donald Trump és escollit president americà (desafortunadament, verídic i versemblant) i conviu amb la seva dona Melania a la Casa Blanca en una relació distant i de repulsió mútua. De fet, ella té un afer amb el majordom, aquesta figura totèmica a la institució que es manté malgrat els canvis de presidents. Però sobre la taula hi ha un problema més greu que les desavinences afectives del matrimoni presidencial: la crisi de Corea del Nord i com tractar de conciliar les dues figures polítiques més inestables del món: Trump i Kim Jong-Un. I en un pla arriscat de Melania i el majordom convencen Trump que convidi el dictador coreà a dinar per apropar posicions. O perquè s’acabin de matar entre ells. I doncs? Inversemblant, no? Afegeixin els gags sobre la potència sexual del mascle alfa, sobre la seva paranoia contra Obama, sobre els mexicans i en general sobre la seva idiotesa i tindran l’astracanada perfecta. Ah! I a més, té de partenaire el Kim Jong-Un, i tenim escenes de vodevil entre els dos amants i en Donald.

El problema està en com explota la comèdia que emana del personatge principal. Trump és odiós i li coneixem totes les maldats. Per això, si es vol que la broma sigui més efectiva i sorprenent un ha de furgar més en la personalitat, plantejar-se hipòtesis encara més surrealistes i no quedar-se en la cara més visible i extrema del personatge. Sergi Cervera fa el que pot, oferint una caracterització física i gestual treballada des de la caricatura (des dels llavis sortits fins al caminar maldestre). Això sí, com a cantant… És clar que Trump segurament tampoc ho faria bé. Però qui guanya la partida (no parlem de la tofa del president americà, sinó de la de Kim Jong-Un) és Mingo Ràfols. L’actor, ja bregat en musicals de tot tipus, recrea un Kim Jong-Un que tot i patir de la mateixa reiteració de bromes i tics (sempre amb les mans al coll de qualsevol súbdit que li tossi) que el seu homòleg americà, té més recorregut. De Trump li coneixem fins i tot el número de sabata. En canvi, d’en Kim Jong-Un no en sabem res i la possibilitat de crear un personatge de zero i dotar-lo d’una identitat pròpia ofereix la possibilitat d’arriscar-se i estripar el personatge sense por a fer-lo irreconeixible. De fet, no sé si per la bona feina de Mingo Ràfols, perquè tenia el millor número musical de la nit (en general, unes composicions bastant fluixetes), perquè interactua amb el públic amb gràcia o perquè sap portar amb dignitat l’horrible pentinat, però jo em poso al costat de Corea. Tot i que al final…

El final, de fet, és el millor. I és que The Trumps té una sèrie de cameos d’amics i amigues que interpreten a destacats líders polítics mundials. Mont Plans, Dafnis Balduz, David Guapo, … i una immensa Lloll Bertran. Aquesta còmica, infravalorada a parer meu, s’encarrega de fer de Theresa May… sense fer de Theresa May. Sols fa d’ella mateixa i en pocs minuts ofereix riures més francs que en una hora i mitja. Lloll Bertran for president!