Una Andrea Pixelada amb manca de definició

19.03.2019

La dramatúrgia d’una peça teatral ha d’aportar d’alguna manera o altra les claus per ser representada, des dels indicatius per direcció a la idea d’escenografia. Clar que cada obra també ha de ser suficientment oberta com perquè els altres responsables artístics i tècnics puguin aportar la seva creativitat. Després hi ha la diferència entre adaptar una obra d’un autor mort i un autor viu. El primer no es queixarà. Però amb l’autor viu t’hi hauràs d’entendre. Dit això, desconec la relació entre Cristina Clemente i Marianella Morena i si la dramaturga catalana ha quedat satisfeta de la feina feta per la directora uruguaiana, però vist des d’enfora hom preveu certs conflictes a l’hora de muntar Andrea Pixelada, una interessant aproximació al fenomen dels booktubers, excusa per parlar de la identitat i els constructes socials. La podeu veure a la Sala Beckett, que ha produït l’obra junt amb el Pavón Teatro Kamikaze de Madrid i el Teatre Principal de Palma.

Roser Vilajosana protagonitza ‘Andrea Pixelada’ a la Sala Beckett. © Kiku Piñol

L’Andrea es presenta a ritme de hip hop, però la verdadera presentació la fa quan grava un nou vídeo pel seu canal de Youtube. L’Andrea és una booktuber, una prescriptora de llibres, amb una intenció ben noble: evangelitzar els seus seguidors i detractors per tal que agafin hàbits de lectura. La creació del personatge d’Andrea Pixelada és fascinant, ja que és un retrat molt fidedigne del youtuber contemporani, aquesta espècie de clown publicitari de si mateix, que es creu una espècie de Messies capaç d’influir en els seus seguidors. Són productes de consum ràpid, que no aporten cap reflexió significativa. El més rellevant del youtuber és el llenguatge audiovisual que utilitza i com tots segueixen el mateix patró. Però aquesta manera de comunicar-se, que l’Andrea Pixelada fa seva, és postissa. Però el problema és que aquest to no desapareixerà quan apagui la càmera. L’Andrea sembla que no sap interrelacionar-se d’altra manera amb la seva família.

Aquest primer vídeo que representa la booktuber Andrea Pixelada ens aporta el MacGuffin: el llibre de la seva admirada escriptora Anne Jeremy, My friend Carol. Però un cop acaba el vídeo, el relat enllaça amb una altra línia narrativa que complementa l’activitat de la booktuber: dona classes de crítica literària i narrativa a dos alumnes, mentre cuida d’una noia tetraplègica, qui suposem que és la seva germana, i que va amb cadira de rodes. Una de les alumnes arriba i li comenta que ha guanyat un premi literari amb una novel·la que ha escrit. Però Andrea, que ha llegit la novel·la està en desacord amb què l’hagin premiat. Un cop arribi el segon alumne es posaran a disseccionar la novel·la (per disgust de la seva autora) per tal de veure què és el que no funciona. La pirueta dramàtica arriba quan la novel·la explica d’una manera molt clara la vida de l’Andrea i la seva família. Així doncs veiem els mateixos actors desdoblant-se en els papers de la mare, l’amant de la mare i la germana, ara dempeus i sense cap paràlisi. L’autora ens presenta doncs una història on la ficció juga amb la realitat al mateix temps que els seus protagonistes fan crítica d’aquesta ficció que serveix per criticar la realitat de la protagonista.

El repartiment al complet de l’espectacle ‘Andrea Pixelada’, a la Sala Beckett. © Kiku Piñol

El calat emocional i intel·lectual de l’obra és dens. Tot i parlar de moltes coses, Andrea Pixelada ens parla de la família i l’acceptació del canvi. Retrata el desencís familiar que viu l’Andrea amb la seva mare qui comença una relació amb un company de feina. A través d’aquesta relació Clemente exposa la disjuntiva del deure d’una mare envers la seva filla. ¿Entre l’amor de la seva vida i els seus fills a qui salvaria en un incendi? I és que l’amor maternal per sobre de tot és un constructe social que l’autora critica. Tal com diu la mateixa Andrea Pixelada en les seves classes literàries, tota obra de ficció està basada en unes bases universals i per això el deure de l’autor és intentar trencar aquestes bases. Però en la realitat la jove no sap adequar-se al trencament d’aquests constructes. L’Andrea viu en la seva bombolla booktuber, un món postís, on ella mateixa s’ha creat les seves pròpies bases, exigint que tota la resta les segueixi. Però la ficció documentada d’una persona externa a la seva família amenaça de desmuntar-ho tot. Fins i tot, de descobrir el frau que s’amaga darrere el llibre de la seva admirada Anne Jeremy.

La feina de Clemente és molt bona, però queda a mitges. I queda a mitges en un sentit literal, ja que sé de bona tinta que gran part de l’obra original ha estat reduïda per la directora qui, amb tot el dret i el permís de l’autora, va engegar un procés de creació a partir del text i amb la complicitat dels actors perquè el resultat de l’obra fos un treball més col·lectiu. Res a objectar, ans al contrari. Però quan un director fa això, ha de remar a favor del text, de la proposta de l’autora perquè sinó es corre el risc de patinar. Honestament, crec que Marianella Morena té diversos encerts: dotar de ritme el muntatge; alternar les escenes que salten d’un temps a un altre àgilment i amb quatre moviments; crear moments d’interpel·lació directa amb el públic, jugant amb la metaficció; el secret final amagat en l’últim porticó a obrir (fantàstica i original proposta escenogràfica a càrrec de Paula Bosch); però a meitat de la història decideix crear una sèrie de trencaments escènics quan veiem que l’acció s’atura en un moment de tensió i un dels personatges fa una sèrie de moviments que signifiquen el seu estat emocional. Sembla que a Marianella Morena li agrada treballar molt el gest i el cos i trencar el naturalisme en les seves creacions, però en aquest cas no està ben portat. Si la història des d’un bon principi donés peu a aquests moments de desconnexió de la realitat des d’un pla més emocional i instintiu, hauria estat una aportació meravellosa. Però vist així és un afegit que no aporta valor.

Pel que fa a les interpretacions del quartet actoral estan molt ben afinades, sobretot en el cas de la Roser Vilajosana, que s’enfunda la cuirassa de la booktuber amb el llenguatge i el to tan irritant, tan alliçonador, i no el deixa anar en cap moment. Al seu costat i com a contrapunt dramàtic, trobem l’Àssun Planas, que crea dos personatges (la mare i l’alumna) que s’acabaran fusionant en un de sol per fer veure a l’Andrea que, abans de canviar el món a través de la lectura, ha d’acceptar la seva complexa realitat i no emmascarar-la amb milers de píxels.