Una altra Fedra i unes altres anècdotes, si us plau

El dissabte passat va tenir lloc el tret de sortida de la temporada 2013-2014 del Teatre Lliure, amb l’espectacle Recordant la Fedra. Sessió única, consistent en la lectura dramatitzada i comentada sobre el muntatge Un altra Fedra, si us plau, la versió del mite clàssic que Salvador Espriu va escriure per a Núria Espert, i que Lluís Pasqual va dirigir el 1978.

Degut a la brevetat del text, i com a homenatge més que a Espriu (suposadament l’acte s’inscrivia en el centenari del naixement de l’escriptor) als propis protagonistes i director del muntatge, la vetllada va ser una suggerent combinació de lectura, explicació de com era l’espectacle original i relat d’anècdotes al respecte. Aquesta “evocació col·lectiva” de la Fedra de 1978, segons paraules de Lluís Pasqual, venia complementada amb la projecció de fotografies, i l’escenografia de l’acte emulava aquella dissenyada per Fabià Puigserver: una platja (feta d’arròs) i una cadira blanca de vímet, on seia Núria Espert. Pasqual, com a mestre de cerimònies, explicava com era el teló blau que servia de fons i també de terra de l’escenari, i interrompia la lectura quan calia, per explicar fets històrics i socials del moment. Llàstima que gran part de les anècdotes que es deien eren les mateixes que ja s’havien explicat a la roda de premsa, i qualsevol espectador inquiet que hagués llegit les notícies al respecte ja estava al corrent d’un percentatge molt elevat de la “gràcia” de l’espectacle: que Lluís Pasqual amb vint-i-sis anys semblava un “angelet” que en tingués setze o disset, que la brevetat del text és deguda al malentès que hi va haver entre Núria Espert i Salvador Espriu (l’escriptor va entendre que li demanaven una obra que durés tres quarts d’hora, i no pas una hora i tres quarts), que l’actor Gabi Renom va ser detingut, ja que també era membre de Els Joglars i havia participat a La Torna, que Salvador Espriu li tenia molta tírria a Margaret Thatcher, de la qual afirmava que era un home i que sota la faldilla se li notava “la titoleta”… Es pot dir que Lluís Pasqual i Núria Espert van farcir la roda de premsa de spoilers, inaugurant una nova i interessant manera, molt de teatre èpic, d’explicar massa un espectacle abans que els espectadors el puguin veure.

La lectura va servir també com a homenatge a Fabià Puigserver i a Pawel Rouba, l’actor i professor polonès que interpretava a Tànatos, sobretot molt recordat en la seva faceta docent a l’Institut del Teatre, i que va tenir en Joan Faneca el seu substitut, present en la lectura d’una forma molt testimonial. El repartiment estava format per Núria Espert en el paper de Fedra, Montserrat Carulla en el d’Enone, Pere Arquillué en el de Teseu i Abel Folk com a Hipòlit. Tres actors de la Kompanyia (algú hauria de dir a Pasqual que escriure amb “k” ja era antiquat fa vint anys) feien els papers dels tres “corcons”, Pulcre Trompel·li, Magdalena Blasi i Tecleta Marigó (David Verdaguer, Paula Blanco i Laura Aubert, respectivament, essent la darrera la més graciosa). Probablement els moments que seran més recordats pels espectadors seran els tres brevíssims talls de subministrament elèctric que hi va haver, durant la funció, on durant unes mil·lèsimes de segon semblava que es fonien els ploms de tot el teatre, i els micròfons deixaven de funcionar durant els quatre o cinc segons següents. Lluís Pasqual va ser molt savi i va dir que es tractava del fantasma de Salvador Espriu, que des d’algun lloc mostrava la seva desaprovació respecte aquell acte d’homenatge.

L’espectacle va ser emotiu pel seu caràcter documental i reivindicatiu de figures com l’esmentat Gabi Renom, el trio format per Nadala Batista, Conxita Bardem i Lluís Torner (els tres titelles de Salom) o Carme Carbonell (l’Enone original). Actriu de bona família, Carbonell podria ser (com tantes d’altres) representant de l’amateurisme voluntariós i la professionalitat relaxada de l’època, i va ser la protagonista d’una de les anècdotes més celebrades de la vetllada: Pasqual explica que la va citar per l’assaig del dia següent, a les deu (del matí, s’entén) a la qual cosa Carbonell li va contestar “Cenados?”. A Carme Carbonell li semblava una barbaritat haver-se de llevar d’hora al matí i, a més, per anar a treballar, anècdota que mostra com durant els anys seixanta i els setanta els assajos tenien lloc a les nits, com al teatre d’aficionats, perquè la majoria d’actors tenien altres feines durant el dia (o bé perquè no en tenien cap ni una, i es podien dedicar a fer teatre com una mena de passatemps cultural). Interessant, pel que fa a la memòria històrica i teatral d’aquest país, va ser quan Pasqual va relatar com va ajudar Albert Boadella a fugir a França, un cop aquest s’havia escapat de la presó, amagat primer a un àtic de la Carlota Soldevila al Putxet i fent de co-pilot (i no pas al portaequipatge), en el cotxe que el duria a l’altra banda de la frontera, disfressat amb una perruca i un bigoti de mexicà.

Abel Folk, que va ser el substitut de Gabi Renom després de la seva detenció (el qual es va estar un any a la presó per haver participat a La Torna) va explicar com l’estrena de l’espectacle al Teatro Barcelona va ser una mena d’acte de suport civil a Renom i a Els Joglars, amb el públic format per molts companys de professió i polítics (com ara Josep Tarradellas), i com tots els actors van fer la funció amb l’adhesiu dissenyat per Fabià Puigserver a favor de la llibertat d’expressió, amb la imatge ja icònica de la màscara amb el traç vermell que li cobreix la boca. Folk va explicar com, content de debutar al teatre al costat de Núria Espert però al mateix temps trist per les causes que l’havien portat  a fer-ho, va voler ser ell qui llegís el manifest de suport  a Renom que havien redactat els membres de la companyia, text que no va poder acabar de llegir ja que tota la platea es va posar a cridar “Llibertat!”, en uns temps teòricament ja democràtics però encara convulsos.

De la interpretació, finalment, que potser va ser el de menys, van destacar les veus i la dicció clara de Montserrat Carulla i Pere Arquillué, mentre que Núria Espert es va mostrar fent de Núria Espert en la majoria de moments, però amb algunes espurnes de veritable màgia escènica. Així va començar oficialment la temporada del Teatre Lliure, i esperem que cap altre fantasma els torni a fer la punyeta des del més enllà, ja sigui l’Espriu, el Fabià, o tants d’altres, segurament més innombrables…