Un terrorista a casa

16.05.2013

Una parella, una taula i tres àpats. I un terrorista. Atresbandes ha construït un espectacle senzill, efectiu, curt i ben fet. La Sala Beckett acull Solfatara fins el 26 de maig.

Solfatara a la Sala Beckett | Foto de Julio Castro Jiménez

Em diuen que a la Sala Beckett s’hi pot veure l’espectacle Solfatara, una creació d’una companyia anomenada Atresbandes, i quan encara no he tingut temps de preguntar-me qui són aquesta gent llegeixo al dossier de premsa que aquest muntatge ha obtingut premis al BE Festival de Birmingham (1r Premi del Jurat i Premi del Públic) i a l’Skena Up Festival de Kosovo (Premi a la Millor Direcció i Premi al Millor Actor). També llegeixo que la companyia, sorgida de les aules de l’Institut del Teatre i formada per Mònica Almirall, Miquel Segovia i Albert Pérez Hidalgo, va iniciar la seva trajectòria amb El señor arreglos (2008), sobre la figura i l’obra de Raymond Carver, el 2011 va estrenar un segon espectacle al Festival Strascènes Hispaniques d’Estrasburg sobre els camps de concentració al sud de França (A l’Altra Banda / De l’autre Côté) i ara arriba a Barcelona amb el seu tercer projecte, Solfatara, un treball de creació inspirat en els llibres Anatomía del miedo, de José Antonio Marina i Fragmentos de un discurso amoroso, de Roland Barthes. Caram, caram, caram. Per ser una companyia que desconeixia, trobo que té un breu però molt interessant currículum, s’ha mogut pel món i ha estrenat un parell de muntatges que, com a mínim sobre el paper, semblen molt interessants. Senyors i senyores del teatre català, deixin d’aferrar-se amb tanta força a les seves poltrones, que la generació Erasmus i els abanderats de l’intel·lectualisme precari ja han arribat.

Foto de Julio Castro Jiménez

Companyia jove, funció de dimecres nit, pluja constant… Tement una platea mig buida rebo l’agradable sorpresa de trobar-me amb tot el contrari: ple gairebé absolut, mitjana d’edat dels espectadors al voltant de la trentena, públic entregat. A partir dels símils volcànics, els desastres geològics i les erupcions de tota mena, Atresbandes ha construït un espectacle senzill, efectiu, curt i ben fet. Una parella, una taula i tres àpats. I un terrorista. El personatge amb passamuntanyes que només nosaltres podem veure és qui dóna veu a les pors, les zones fosques i els pensaments veritables dels protagonistes, una parella jove i atractiva però que, incomprensiblement, repeteix els patrons apresos dels nostres pares i avis (la dona que cuina el sopar al seu marit i l’home que es masturba en la soledat del lavabo). El terrorista (més que emocional, malparit a seques), diu allò que els altres no s’atreveixen a dir, i manipula la parella com un titellaire sàdic, forçant les reaccions físiques que les paraules de cadascun provoquen a l’altre. Converses intranscendents, manies absurdes, odis irracionals cap a detalls irrellevants de la parella i, de fons, la Marxa Turca de Mozart. I sobretítols clarificadors (“En estos momentos, el interés drámatico de la escena es nulo”) (ai sí, l’espectacle és en castellà). Amanim-ho amb uns tocs de retrat generacional, una mica d’aquella perpètua insatisfacció vital i un polsim de cinisme autoparòdic, i obviem el fet que hi hagi un micròfon en escena que s’utilitza en un parell d’ocasions (ja veiem que és un espectacle de creació, no cal subratllar-ho)… I sí, Solfatara funciona. En la seva senzillesa, en el registre gestual i verbal dels seus intèrprets, en els seus símils volcànics (que com les persones, poden romandre en estat latent, entrar en erupció violentament només un cop a la vida o estar literalment extingits) i en la seva honestedat. Un espectacle honest, fresc (en el bon sentit de la paraula, i no en el que fan servir les promocions dels programes de ràdio estival), ben fet i curt. Curt! Si amb una hora podem dir el que volíem, perquè necessitem més temps?

En un intent d’interpretar les meves poc intel·ligibles notes a la llibreta de crític, n’elaboro un poti-poti que es podria resumir en aquesta llista: converses vomitives, gestos repetitius, sopars de parelles en crisi que conviden altres parelles per intentar superar i/o dissimular les seves crisis, el llenguatge i les seves trampes (o, directament, les seves putades), erupcions volcàniques, àcid sulfúric sortint per la boca, referents pop (els llibres de “Tria la teva pròpia aventura”), protocols a seguir en estats d’emergència, les mòmies de Pompeia, puré de carbassó i sobretítols amb molta conya. D’això se’n diu fer crítica de creació.

Per acabar amb aquesta crònica, i emulant aquells venerats i venerables crítics que han de portar, obligatòriament, ulleres i boina, els regalo tres tòpics del gènere que en el cas que ens ocupa són absolutament certs:

  1. Recordin el nom de la companyia Atresbandes.
  2. Solfatara és un espectacle que hauria de girar per tot Espanya.
  3. No se’l perdin.

A la Sala Beckett, fins el 26 de maig.