Un sopar impossible

Tocs d’humor naturals i gens pretensiosos, una posada en escena simple i un guió d’aire costumista.

Els conflictes familiars són força recurrents en diferents productes culturals, i per això costa sorprendre si s’aposta una vegada més per retratar els problemes de comunicació entre uns pares, uns germans i uns fills. L’obra Avui no sopem, al Teatre Condal, ha deixat de banda l’ambició, que en aquest cas hauria estat un mal company de viatge. Amb tocs d’humor naturals i gens pretensiosos, una posada en escena simple i un guió d’aire costumista, l’obra camina per l’únic camí que podia recórrer sense risc de sortir-ne malparada.

'Avui no sopem'. © David Ruano

Enveges, odis, ressentiments i altres estats d’ànims, la majoria foscos i negatius, es fan presents al llarg de l’obra. Uns personatges que no es respecten, i que mostren el seu rebuig mutu, teixeixen les trames d’una obra que mostra diversos problemes de conciliació familiar. Les dificultats són evidents des del primer minut de l’obra, que es caracteritza pel seu llenguatge directe i uns esdeveniments plens de versemblança.

L’obra busca la identificació del públic, ja que és fàcil sentir-te reflectit amb algunes de les escenes que es produeixen damunt de l’escenari. Són situacions reals i totalment plausibles, succeeixen en el dia a dia. Una filla rebel i amb falta d’autosuficiència, un fill egoista que només pensa en els diners per sobre de qualsevol llaç familiar, una nora histriònica que necessita ser el centre d’atenció i uns pares que només pensen a ser feliços després d’anys de sacrificis per satisfer la família. Aquests són els personatges que convergeixen per retratar un joc d’interessos múltiples que esclata al llarg de la representació.

Els actors són correctes, però sense cap interpretació sublim ni notòria, simplement interpreten personatges força plans. Una vegada més, doncs, es veu clara la voluntat del director, Pep Anton Gómez, de reproduir les escenes amb el to que tindrien a la vida real. Gómez també ha participat com a autor de l’obra al costat de Jordi Sánchez.

L’humor hi és present de forma humil i suau, sense influir l’espectador excessivament. És d’aquelles obres que et fan mantenir un somriure en alguns moments, però sense anar més enllà. El punt còmic combina amb solvència amb la dosi de reflexió que vol oferir aquest producte teatral. Són, això sí, reflexions molt amanides i recurrents, és a dir, no et fan perdre la son. Un fet que no és greu perquè l’obra tampoc pretén descobrir la sopa d’all, simplement vol explicar una història sense anar més enllà ni caure en el parany, que seria en aquest cas, si s’hagués apostat per la transcendència.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació