Un riu als ulls del corb i dels lectors

6.09.2015

Durant la Setmana del Llibre en Català, l’editorial Godall Edicions tindrà el seu espai, des d’on podrà vendre els seus llibres, així com organitzar diferents activitats per presentar els seus autors. Des de Núvol, parlem d’un dels seus llibres més recents: Un riu als ulls del corb de Josep Maria Capilla, amb pròleg d’Abraham Molino Balet.

Josep Maria Capilla

Josep Maria Capilla

En molt poc temps, la col·lecció de poesia “Cadup” de Godall Edicions ha aconseguit publicar una sèrie de poemaris que han tingut molt bona acollida entre els crítics i els lectors. No només han fet possible que una autora que feia anys que no publicava tingués l’oportunitat de tornar al món editorial, com és el cas de Laura López i el seu sorprenent Forat, sinó que també han fet que una sèrie d’epigrames llatins, els que integren el volum Perennia, hagin arribat gràcies a Mònica Miró cap a lectors que no han pogut fer cap altra cosa que caure davant de la fascinació que provoquen aquests textos històrics i memorables. No cal recordar que varen inaugurar la col·lecció amb Rostoll, de Maria Dolors Coll Magrí, un poemari francament sorprenent i destacable que mereix atenció. Això demostra que els responsables d’aquest potent grup poètic han sabut establir lligams de proximitat i de qualitat amb un públic que, segurament, no sabia que necessitava i volia llegir aquestes obres però ho ha descobert de forma sorprenent.

El cas de Josep Maria Capilla és, si més no, un altre procés de recuperació i de reivindicació que cal tenir molt en compte per la seva singularitat i pel seu caràcter atípic. Es tracta d’un autor nascut a Barcelona l’any 1968 i que al 1994 va publicar Versos, temps, persones, que havia merescut l’important Premi Martí Dot. Va haver d’esperar fins al 2002 perquè els seus haikús veiessin la llum en el volum col·lectiu A l’ombra del lotus, després d’obtenir el Premi Joan Teixidor de Poesia de la Ciutat d’Olot. Entremig va formar part d’una antologia molt interessant com és Tenebra blanca, a cura de D. Sam Abrams, encarregat de reivindicar algunes mostres essencials de la poesia en prosa dins de la literatura catalana. Tot i que no es tractava d’un autor massa conegut, Capilla va formar part d’aquell aplec, i és que la seva escriptura mereix tenir-se en plena consideració, perquè s’ha anat fent amb lentitud, amb durada, però també amb una gran responsabilitat per trobar sempre la paraula justa, gestual, que ajudi a entendre allò que vol transmetre amb la màxima capacitat reconcentrada.

Hi ha un lirisme profund dins d’aquestes pàgines ben formulades d’Un riu als ulls del corb, el seu nou llibre, que ens arriba evidentment gràcies a Godall Edicions i que beu, directament, de possibilitats i lectures orientals. Cal recordar, per això, que Josep Maria Capilla fa molts anys que viu a l’estranger, concretament a Xangai, on imparteix classes d’espanyol i de pintura clàssica xinesa, i que també ha viscut al Japó i al Vietnam. Sens dubte és per aquesta distància que tenim poca notícia d’ell. És el mateix cas d’altres autors catalans que, per culpa d’haver viscut a fora, encara no han tingut el reconeixement ni el seu pes en el paper que representen dins del mapa geoliterari dels Països Catalans. Coneguts són els casos de Pau Sif, Xavier Farré o Iban L. Llop. Però, tot i això, aquesta mateixa distància li ha permès, a Capilla, crear una obra concisa, molt madura, i ara ens arriba, possiblement, amb el seu volum més aconseguit. Potser també gràcies al seu contacte d’estrangeria ha estat capaç d’assumir diferents llegats i tradicions que d’altra manera no haguessin tingut per a ell tanta transcendència. El concepte de “trasplantament” seria molt interessant. Ben igual que Manel Forcano sembla més un poeta àrab que escrigui en català, Capilla sembla un poeta oriental que escrigui en català.

Amb això sembla que el que pretén Capilla, però també la col·lecció “Cadup”, és obrir el ventall de tradicions, difuminar aquestes fronteres en teoria tan ben guarnides per demostrar que la literatura i que la poesia són dues torrencialitats plàstiques. No és estrany, doncs, que ara mateix el poeta i narrador Joan Todó estigui preparant una traducció bàsica d’un autor nord-americà contemporani de gran prestigi. Com Capilla, que ara mateix està també treballant en la traducció de Wallace Stevens.

Hi ha una alta capacitat de concentració, en aquests poemes d’Un riu als ulls del corb, com si cada paraula fos un abisme vital, quelcom irrenunciable i al mateix temps definitiu, per això els poemes poden arribar a esdevenir peces magistralment sintètiques però amb un espasmòdic poder d’explosió, ja que Capilla carrega cada vers amb una bateria de detonació al seu costat, sempre a punt per generar un impacte o, almenys, per oferir una revelació que ens ajudi a descobrir el món amb una nova mirada, la de Capilla, que també sap molt bé, com Wallace Stevens, que el poeta ha de ser com un raig i com una antena parabòlica, capaç de caçar al vol l’energia que ens envolta i que ens origina. Però això, tampoc, no basta. Hi ha també aquest afany de voler convertir el vers en matèria per a un slow art de l’esperit. En un món on tot és cada vegada més ràpid, més sintètic i més mancat de sentit profund, congriar versos durant anys pot semblar, i és, una gosadia, fins i tot una temeritat, però fins que el vers no està llest no es pot alterar el seu fluir, la seva consciència de vers. Com una olivera esponerosa que creix i que amb la passa dels anys va creant noves formes damunt la fusta oberta a la natura: l’obra de Capilla es direcciona cap a aquest sentit de transformació lenta però certa. Si comprovem els resultats amb el telescopi de l’ànima podem descobrir que la distància que recorre demostra la seva ambició.

Capilla compon una obra sense estridències: llegir-lo és com entrar dins d’un continent sensorial, també farcit de nostàlgies i de celebracions. No dubta tampoc en fer servir recursos típics de les faules i de les paràboles, com si jugués amb tota una sèrie d’elements simbòlics, i això fa que el conjunt, dividit en 5 subparts diferenciades. Però també podem detectar, dins d’aquests poemes, alguns versos marcats per una fina ironia que ens remet, potser, a la que utilitzaven autors com Joan Fuster o fins i tot Joan Oliver / Pere Quart, amb intel·ligència àvida per saber en quin lloc es troba el creador enmig del procés de mètrica i rima, cosa que un autor com Josep Pedrals també ha sabut explotar en diferents formats contemporanis. Si Pedrals és un obsés i un geni de la forma, Capilla es demostra com un obcecat a l’hora de voler esprémer les possibilitats totes d’una llengua i la seva multiplicació de paisatges.

En definitiva, ens trobem davant d’un conjunt magnífic, tota una sorpresa inqüestionable. Un riu als ulls del corb de Josep Maria Capilla és, sens dubte, un llibre perdurable perquè ens ofereix una veu única i uns quants poemes que, segur, passaran a la posteritat.