Un rèquiem per celebrar la vida

L’escenari, negra nit. El color fúnebre que ho cobreix tot, el vestuari, l’acordió, els ulls, les làpides. Negre, la primera impressió d’un rèquiem que despenja mocadors en l’aire i acumula pedres. Els intèrprets salten d’aquí i d’allà, tracen el camí cap a algun altre costat aliè als angles rectes de les làpides que insinuen el no retorn. Però… què passa quan la mort és escollida? Les tenebres prenen una altra forma, quina? La de llibertat? La de festa? La de pas? Com parques que filen la vida, els catorze integrants del grup, petgen els esglaons d’un camí cada cop més proper a la fi. Volguda, esperada.

És negra nit, però també hi ha la música de colors i flors i palmeres. Camises de festa. Botes d’aigua per passar el dol, per ballar sobre les tombes. Músics i cantants estan preparats per teixir aquesta litúrgia mestissa basada en el Rèquiem de Mozart inacabat, que el compositor belga Fabrizio Cassol ha barrejat amb jazz, òpera i tradicions musicals com la pigmea, la hindú i la maliana. Tradicions vinculades cada una d’elles a una cosmogonia i espiritualitat concretes, que regiren els colors als quals estem acostumats a associar la mort i la vida.

Les col·laboracions anteriors entre Alain Platel i Cassol s’erigien sobre la fusió de cultures, com a Coup Fatal (2014), peça en la qual la cultura occidental es reconfigura amb l’africana per donar pas a un nou espai entremig. En aquesta ocasió Rèquiem pour L. genera la necessitat de cercar una cerimònia que no tingui només dos ingredients explícits –cultura occidental i africana– sinó que a través de les tonalitats musicals i les veus de diferents tradicions transportin a l’espectador a diversos estats emocionals. La velocitat (a vegades sembla que el temps no avança i d’altres moments s’accelera vertiginosament) és un dels elements principals per crear aquests paisatges emocionals. No s’aconsegueix només a través de la música que fluctua entre polirítmies africanes i harmonies clàssiques, sinó també pel moviment estàtic o amb desplaçaments i la projecció en primeríssim pla del rostre d’una dona occidental estirada a un llit just abans de morir-se.

El contrast dels elements que interactuen a l’escena generen un canvi de paradigma. Passem de situar-nos en una habitació amb els familiars, a un escenari a on tots som partícips d’això que succeeix, tots acompanyem a L. en aquest final de vida. Un moment ritual en el qual la música conglomera tots els espectadors, la dansa i el vídeo. L’atmosfera agafa un cert caire pesarós davant d’allò que és obvi: una persona es mor davant dels nostres ulls. Però la presència del públic, dels músics i dels familiars (que apareixen a les imatges) fan que aquest sentiment de solitud sigui compartit, donant-li un caire litúrgic en el qual es celebra la vida com a trànsit.

Pel que fa al moviment, aquest es desenvolupa com a escenografia i llenguatge. La coreografia grupal ens aboca de ple a un imaginari africà, mentre que els micromoviments dels músics generen un llenguatge intern i propi. Com la direcció musical de Rodríguez Vangama feta a través del cos i de les posicions que aquest adopta quan vol marcar el final o començament de les peces.

La fisicalitat s’expandeix des dels detalls de cada intèrpret, a la gran dimensió del teatre. La cara projectada en la pantalla en relació als cossos que veiem a l’escenari dóna una sensació de petitesa i fragilitat humana, com ho feien els grans monuments clàssics. Aquest cop però, no es ressalta la grandesa d’un més enllà, sinó que se celebren –en la meva opinió– els vincles que s’han establert durant la vida, les connexions, els diàlegs, igual que ho fa la música, l’art i la cultura que ens acompanyen durant les experiències més intenses.