Un relat per la contracultura

4.11.2018

Començaré dient que Gestió del caos (Angle Editorial, 2018) apuntala la meva teoria que la cultura catalana està passant per un bon moment en què es renoven algunes assumpcions, apareixen nous actors i surten a la palestra idees que estaven en repòs a l’espera que algú les remogués. Aleix Salvans, autor de l’assaig, traça una història de la contracultura catalana, bàsicament barcelonina, des de 1973 fins a 1992. Més que fer un retrat exhaustiu i erudit, és prou savi per conformar-se amb descriure diferents escenes que acaben dibuixant un mapa ampli dels moviments ocults sota la cultura oficial.

Tour de control. Bartomeu Cabot, 1984

Gestió del caos d’Aleix Salvans és un bon llibre. En primer lloc perquè està ben narrat. La temàtica és propícia a abocar-hi una prosa que s’agrada, i aquest risc Salvans l’evita. També evita tractar punks, hippies, poetes i demés amb aquella barreja de condescendència i idolatria que solen mostrar alguns intel·lectuals quan parlen d’allò que els sembla brut i exòtic ensems. En lloc d’això, les escenes se succeeixen a ritme de novel·la, amb alguns personatges com a àncora entre les diferents èpoques, des de l’efervescència de finals dels setanta, quan tot semblava possible, fins al nihilisme posterior i finalment la decepció envers un panorama avorrit i maragalladament pla.

En segon lloc, és un bon llibre perquè ens ensenya un món que creix al marge del resistencialisme, que és la pedra de toc de tota política que es durà a terme al Principat després de Franco. Un dels regals que ens fa Gestió del caos és l’experiència de pensar fora del pujolisme i per tant del resistencialisme, sense caure en el revers idèntic de l’antipujolisme. Entre els defectes que té la contracultura catalana d’aquests anys no hi ha la subordinació als límits polítics i socials que marca l’status quo, tal i com passarà amb la Movida madrilenya. Potser és la llunyania amb el poder o potser és que sap mantenir el seu espai, confús i manicomial si es vol, separat de la vida pública -excepte els casos de rigor, vegi’s Mariscal i d’altres, que posen preu a la seva rebel·lia.

És la història, doncs, d’un moviment contracíclic: quan el gruix de la societat tem un retorn a l’autoritarisme entre finals dels setanta i principis dels vuitanta, aquest moviment passa per un moment àlgid creatiu i, quan tothom gaudeix els anys de “bonança” econòmica dels noranta, s’esllangueix. I també d’una successió de cicles dins de cada moviment: si el surrealisme prengué el lloc del dadaisme, després del punk va venir el hardcore. Els nostres caiguts per l’heroïna no han deixat una herència tant productiva com els Breton i companyia, però sí que en podem aprendre alguna lliçó valuosa. Ara que hi ha un brogit cultural de fons que s’enfronta de nou al resistencialisme, l’esperit insubornable que descriu Salvans és un bon punt de partida.