Un recanvi innecessari

20.03.2016

Ni els de sempre ni els nous, cal buscar un terme mig, un recanvi. L’aposta és fer un simulacre de quelcom nou però amb espurnes del que s’ha fet sempre. El Teatre Borràs presenta El recanvi, una obra de Roger Peña que parteix d’una bona idea però que, dalt de l’escenari, sembla explicada per a un públic que no segueix l’actualitat. Per als altres, els 70 minuts de representació es poden convertir en una suma d’evidències que condueixen a l’avorriment.

El recanvi

El recanvi

Mario Gas s’ha posat al capdavant de la direcció d’aquest projecte escènic que compta amb algunes carències considerables de ritme i guió, escrit per Roger Peña. Tot el contingut es podria explicar en dues línies sense deixar-se res important en el tinter. És un text simple, pla i gens profund, uns trets força greus si tenim en compte que el principal objectiu d’El recanvi és fer reflexionar a través de la crítica.

L’eix de l’obra gira al voltant dels polítics i la seva mala gestió: constata la corrupció que han fet els que sempre han estat al poder i la voluntat de canvi dels nous partits que, segons diuen, deixaran més malament la societat i destruiran el sistema. Per a tot això, proposen un fals recanvi que no molesti els poderosos empresaris i economistes i, al mateix temps, contagiï a la població una actitud de canvi i esperança. Ras i curt, això és l’obra. Per explicar-ho, utilitzen tot un seguit de raonaments, molt lligats a l’actualitat, que podríem sentir a qualsevol bar o tertúlia de televisió. Per tant, si el que voleu és reflexionar sobre aspectes que desconeixíeu, l’obra no us en descobrirà cap.

Veiem com es construeix un líder, el líder del fals recanvi. Un procés tractat amb una velocitat, fredor i simplicitat esfereïdora i poc realista. No s’ofereix l’oportunitat d’aprofundir en els aspectes que toca, ja que es prefereix tractar-los amb una senzillesa que no aporta absolutament res. A més, aquestes reflexions lleugeres són exposades amb una gran ornamentació, com si estiguessin descobrint la sopa d’all, i acompanyades d’unes explicacions totalment innecessàries que situen l’espectador a un nivell insultant, com si tingués dificultats per entendre les coses.

Els creadors de l’obra cataloguen El recanvi dins del gènere de la comèdia. No es detecta enlloc. Els pocs instants d’humor no arriben a despertar ni un somriure i més aviat condueixen a l’ensopiment. Tanmateix, fent honor a la veritat, algunes persones que formaven part del públic de la platea (mig buida, el dia després de l’estrena) van riure en algun d’aquests moments. Encara hi reflexiono.

Podríem dir que l’espectacle consisteix en un conjunt d’escenes poc cohesionades, amb molts salts temporals, excessius canvis de vestuari i amb una falta de ritme que dificulta la connexió amb el públic. D’altra banda, per separar una escena de l’altra, els dos actors es predisposen a fer un ball curiós, un temps que el públic aprofita per enraonar i comentar l’obra.

La durada de l’espectacle és un gran encert, ja que més minuts haguessin resultat excessius. D’aquesta manera, encara es pot salvar. Cal destacar la gran tasca dels dos actors, Ivan Morales i Mia Esteve, que han sabut construir els seus personatges utilitzant un text pobre. Especialment l’actriu és qui proporciona l’únic element de l’obra que aconsegueix un cert punt de connexió amb l’espectador.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. No havia pensat anar a veure aquesta obra, però només m’agradaria fer una reflexió a tall general, que serveixi tant per aquesta crítica com pel conjunt del món cultural. Fa temps que hi rumio, i avui buidaré el pap. No seria millor que tots ens limitessin a fer crítiques simplement d’aquelles activitats culturals (sigui quina sigui la seva naturalesa) que considerem recomanables? Era el model que imperava al segle XIX, i al meu entendre, crec que era molt es sa. Al capdavall, la pitjor crítica que pots fer d’una obra artística és no parlar-ne. Sincerament, no acabo d’entendre quin objectiu té despotricar del treball d’altra gent. Parteixo de la premisa que gairebé totes les activitats culturals que es fan són mediocres, regulars o simplement acceptables. No ho dic per arrogància, sinó simplement per una qüestió de lògica. Les coses excel·lent han de ser forçosament minoritàries. Perquè no ens centrem, doncs, únicament a parlar d’aquelles obres que considerem fantàstiques? Quin espai comunicatiu necessitariem si volguessim abraçar tot el conjunt d’obres, espectacles, exposicions, etcètera, que no arriben al nivell desitjat?