Un present marcat per l’Abans 

12.04.2019

En el darrer any, l’actualitat teatral de casa nostra destaca per un nom que, a base de treball i esforç, ha sabut connectar amb el públic: Daniel J. Meyer. L’autor de la premiada A.K.A. (also known as) –que es va poder veure a la Sala Flyhard, i més recentment al Lliure i a La Villarroel– aprofita el seu bon moment per portar en escena Abans, un text que va escriure anteriorment i que ara recupera per parlar sobre les relacions fraternals. Una proposta emotiva i reflexiva, fins al 21 d’abril a La Villarroel.

Marc Pociello i Laia Pallejà protagonitzen ‘Abans’, de Daniel J. Meyer, a La Villarroel.

Les línies divisòries que separen passat-present-futur són, en realitat, el motor d’aquesta peça. I, sobretot, com cadascun dels personatges mira de fer-hi front. A Abans ens trobem amb dos germans, ara separats, que no van tenir una infància ni joventut fàcils. Les dificultats econòmiques, la mort del pare o les pors internes van marcar-los intensament, però la forma de procedir va ser diferent en cada cas.

És una obra breu que es fa difícil analitzar sense revelar res ni trencar amb l’efecte sorpresa. Tanmateix, cal destacar positivament l’interès de Meyer, que en aquest cas també fa de director, per trencar la barrera que separa l’escenari i el públic. Això es pot veure amb la decisió encertada de començar l’obra al pati exterior del teatre, al celobert. Amb els assistents dempeus, alguns altres asseguts, l’actriu Laia Pallejà entra en escena per oferir un monòleg visceral i dolgut sobre les circumstàncies que l’han portada a viure al carrer, sense diners. El fet de trobar-nos realment a l’aire lliure no cal dir que serveix per accentuar allò que ella va explicant.

La interpel·lació amb el públic també és un altre element constant. “Ho vaig intentar avi, jo sí”, diu ella mirant als ulls a un espectador que, suposadament, li recorda al seu avantpassat. Aquest fet, intel·ligent i encertat, es manté en la segona meitat de l’obra, en la qual l’actor Marc Pociello agafa el relleu i es queda amb tot el pes narratiu. En aquest sentit, podem dir que Abans consisteix en dos monòlegs, un després de l’altre, que serveixen per mostrar-nos les dues versions dels fets viscuts anys enrere, i com cadascun dels personatges ha actuat posteriorment fins a situar-se en el present en el qual es troben.

Tant el Marc com la Laia recorden el passat, dur i virulent. Un passat que condicionava, de retruc, el seu futur. Ell va decidir marxar a l’estranger per viure una vida més feliç que no hauria tingut si s’hagués quedat a casa, presa de les arrels familiars. Això és el que fa ella, deprimida i resignada, i sense deixar opcions a cap present esperançador perquè el trist passat ja li ha escrit el futur, igualment desolador. I aquí hi falta una tercera visió, radical: la de la mare, que no surt però és un personatge més. Així doncs, finalment es presenten tres maneres d’afrontar el pes del passat, i és inevitable reflexionar sobre quina escolliríem.

Els dos actors saben portar l’obra amb solvència i bon fer, però una menció especial es mereix Pociello, que ha sabut construir el personatge amb delicadesa, i no era fàcil. Va d’una alegria desbordada, a la pena, i un altre cop a l’eufòria. Són canvis constants de registre que ell sap portar amb naturalitat i enginy.

Per sobre de tot, Abans és una obra personalista, centrada en els seus personatges i les seves vivències, i potser és per això que, quan acaba, tens ganes de continuar amb ells per saber com evoluciona la història, ja que aquesta té un final massa obert.

Daniel J. Meyer va saber atrapar amb A.K.A., i tant, però aquest text que va fer abans està a l’altura de la seva brillant capacitat per transmetre, amb paraules, sentiments i emocions radicalment humanes. Hem de celebrar que La Villarroel programés dues obres seguides d’aquest autor argentí, que mai falta a les representacions. I és que, en tots els seus projectes, sempre procura assistir a totes les funcions programades per tal de poder acompanyar, d’aquesta manera, als actors que hi participen. Aquí, també ho observava tot des del darrere. Un exemple més del seu detallisme i interès a cuidar els projectes i l’equip fins al final.