Un niu buit, ple de tòpics

Emma Vilarasau protagonitza La mare de Florian Zeller, sota la direcció d’Andrés Lima, a La Villarroel. Maria Nunes va assistir ahir a l’estrena i n’ha escrit aquesta crònica.

Emma Vilarasau és ‘La mare’ a La Villarroel. © David Ruano

«Es pot estimar massa un fill, fins al punt de perdre les ganes de viure en el moment en què marxa de casa per viure la seva vida? La mare és una obra directa que parla de la dificultat i el dolor que sent una dona en perdre el seu rol de mare al llarg dels anys.»

Anem a pams, potser fa de mal respondre la pregunta, però sí que podem parlar del text que ens proposa Florian Zeller (1979), reconegut novel·lista i dramaturg francès, distingit precisament per la seva obra La Mère (2010) amb el premi Molière. De Zeller, vam tenir l’oportunitat de veure recentment El padre, amb Héctor Alterio dirigit per José Carlos Plaza al Romea. I, naturalment, parlar també de la versió catalana que, en traducció d’Ernest Riera, dirigeix a La Villarroel Andrés Lima i protagonitzen Emma Vilarasau, Pep Pla, Òscar Castellví i Ester Cort.

En la roda de premsa de presentació de l’obra, Andrés Lima va explicar algunes de les raons per les quals havia triat aquest text. L’important de l’obra és el fet de la maternitat. Segons el director, La mare presenta un cas que va més enllà de la problemàtica de la dona burgesa sense vida professional, consagrada a la família, que experimenta la síndrome del niu buit, i que frega la cinquantena, una edat difícil, de trànsit. Anne, la protagonista, és un personatge en crisi, a la qual el món del seu voltant -un món limitadíssim, cal afegir- se li esfondra. El personatge viu moments d’angoixa en què s’ho planteja tot, fins i tot el sentit del viure. En aquest límit al caire del precipici és on se situa, a parer del director, el personatge de la mare. És a dir, tot un caos d’emocions i de pensaments, la faceta obscura que normalment tractem d’ocultar quan estem fatal. La veritat no són el fets, són en una altra dimensió mental en el qual el text vol entrar.

Emma Vilarasau i Pep Pla a ‘La mare’. Emma Vilarasau és ‘La mare’ a La Villarroel. © David Ruano

Pel que fa les formes, Zeller qualifica l’obra de tragèdia sinistra perquè la vida es burla de nosaltres sovint. Segons Lima, el text de La mare és complex; la dramatúrgia, plenament contemporània on s’aprecia que l’autor és un bon coneixedor del teatre de Samuel Beckett i de Harold Pinter. L’obra és escrita des de dins, no parla de realitats objectives sinó de realitats mentals. El punt on intentem posar-nos d’acord amb el món per tirar endavant, això és la realitat. La veritat no són el fets, sinó una altra dimensió mental en la qual el text vol entrar. La ment no té el filtre de la moral ni de l’educació, i, per tant, pot transitar per molts camps diversos. Temps i espai desapareixen o es multipliquen en una repetició d’escenes en forma de mirall. L’autor dedica l’obra a la seva pròpia mare, i és, en suma, diuen, una obra enigmàtica, molt oberta, molt susceptible de ser llegida de diverses maneres. Quant al muntatge que es presenta a La Villarroel, el primer que cal destacar és l’interès que desperta el fet de veure el treball conjunt de direcció i interpretació, ja que és el primer cop que Emma Vilarasau i Andrés Lima treballen junts.

La mare és una d’aquestes obres per a lluïment d’una actriu de la categoria, la sensibilitat i el moment d’esplèndida maduresa creativa d’Emma Vilarasau. Segons l’actriu, mai no ha fet un personatge com aquest i no el pot comparar amb cap altre dels personatges que ha representat al llarg de la seva carrera. En efecte, a La mare assistim a un recital de virtuosisme interpretatiu. L’Anne que compon fluctua tot el temps, pot ser insuportable o adorable, amable o detestable, lúcida i sòbria o caure com un ninot desmanyotat. Constantment oscil·la en els alts i baixos d’una persona amb una obsessió malaltissa que ratlla el patològic i que es refugia en una barreja fatal d’alcohol i fàrmacs.

La complexitat del personatge d’Anne contrasta amb la de resta de personatges traçats potser d’una forma massa esquemàtica per l’autor, però interpretats amb sobrietat i correcció.

Emma Vilarasau i Ester Cort en una imatge de ‘La mare’. © David Ruano

D’una banda, Pierre, un marit indiferent, sempre absent, a cavall entre el món exterior i l’interior de la llar i d’una relació de parella desgastada pels anys, que es decanta clarament per la feina i les aventures amb amants joves; paper que encarna Pep Pla, en el seu retorn a l’escenari després de deu anys.

De l’altra, Nicolas, el fill, la nineta dels ulls de la seva mare, de qui es queixa que mai no en té notícies i que retorna sobtadament a casa, no per motius econòmics sinó per una ruptura sentimental. Interpretat per Òscar Castellví, el fill bascula entre l’amor i l’odi a la mare, amb uns tints no exempts de crueltat ni d’un component edípic.

Finalment, Élodie, la xicota de Nicolas, a qui Anne detesta i troba tots els defectes senzillament perquè li ha pres el seu nen adorat. Ester Cort representa aquest personatge amb diverses cares perquè encarna totes les figures femenines que Anne no pot suportar: la seva filla Sara, la xicota del fill, l’amant jove del marit, la infermera que en te cura a l’hospital… totes tenen tresors que Anne ha perdut: el fill i la joventut. Sort que aquest darrer és transitori i presenta factura molt més ràpidament que no es pensen en la seva fredor i arrogància.

Emma Vilarasau treballa per primera vegada amb Andrés Lima a ‘La mare’. © David Ruano

De la posada en escena d’Andrés Lima, ell mateix en destacà el fet de posar l’èmfasi en els estats d’ànim dels personatges, i la fidelitat i la proximitat al text de Zeller i al joc de miralls que suggereix. En aquest sentit, Lima resol a base de canvis de llum i de l’espai sonor les transicions entre acció real i acció mental que el text presenta, i fa recaure el pes sencer de l’obra en la interpretació d’Emma Vilarasau.

És una mica estereotipat el personatge? Hi ha un prototip de dones de 50 anys? Són dues preguntes que el director es plantejava i ens planteja al espectadors. Personalment, sap greu que tant de talent dramatúrgic i interpretatiu estiguin al servei d’una obra com La mare que tracta un tema sensible però que ho fa ratllant la patologia, exagerant de manera malaltissa, abusant de tòpics i carregada de paternalisme.

De La mare s’ha dit que planteja una estructura dramàtica innovadora i complexa, difícil, escrita de manera molt lliure i saltant-se moltes convencions. Confesso no haver llegit el text, però vista l’obra, fa l’efecte que la suposada forma innovadora -tampoc no tant perquè el recurs de la repetició d’escenes mirall tampoc és cap novetat- no maquilla prou el contingut tòpic i paternalista, cruel fins i tot, que presenta el personatge d’Anne com un pobre ninot desmanyotat més que com una dona que pateix amb dignitat una forta crisi personal. Encara que el tema no sigui el mateix, no he pogut evitar l’associació mental i sento dir que trobo molt més moderna, més actual i més profunda, encara avui, la Casa de nines que Henrik Ibsen va escriure exactament cent anys abans que nasqués l’autor de La mare.