‘Un, ningú i cent mil’ davant del mirall

3.05.2019

Estic escrivint aquestes línies dos dies després d’haver-la vist. He preferit deixar-la respirar una mica, però la veritat és que, en les darreres hores, no he deixat de donar voltes al contingut de l’obra, mentre hi reflexionava. Un, ningú i cent mil, a la Biblioteca de Catalunya, parla sobre el grau d’existència del nostre jo més profund envers els altres. Qui som a ulls dels altres? I qui som, vistos pels nostres ulls? Ens coneixem? Grans dosis de filosofia en aquesta adaptació teatral, dirigida per Ferran Utzet, de la novel·la homònima de Luigi Pirandello.

Laura Aubert i Marc Rodríguez a ‘Un, ningú i cent mil’. Foto: Bito Cels.

D’entrada, i per sobre del text, l’escenografia, la posada en escena, la narració i altres elements, aquí hi ha un nom que destaca: Laura Aubert. L’actriu fa un gran exercici camaleònic posant-se en la pell de diversos personatges amb una perfecció mil·limètrica. Sense escletxes ni passos maldestres, encarna tota mena de personalitats que, dins de la trama, tenen un paper secundari però que, tanmateix, ajuden a construir i apuntalar l’únic personatge principal, el Vitangelo Moscarda. Sobre ell gira tot el pes de l’obra, interpretat per un correcte Marc Rodríguez.

L’obra parla del pes del passat, i com aquest ha condicionat la nostra suposada identitat, i fins i tot modificat la visió que els altres han anat construint sobre nosaltres. Com som, en realitat? Som allò que veu la gent en nosaltres? Si és així, hi hauria moltes versions del nostre jo. O potser tenim la nostra verdadera existència amagada ben endins, sense sortir? Doncs bé, aquestes reflexions sacsegen la vida del Vitangelo, que s’adona que no es coneix.

El que va començar com la confessió de la seva dona dient-li que té el nas tort, acaba esdevenint una espiral filosòfica de difícil sortida. L’obra aborda amb naturalitat, enginy i una mirada àcida la crisi existencialista del protagonista, oferint les reflexions amb píndoles ben empaquetades i sense pèrdua. Ferran Utzet sap conduir a l’espectador per un fil narratiu complex i enrevessat, i ho fa presentant els fets d’una manera entenedora. Aquesta habilitat per facilitar-ne la comprensió s’agraeix, i el punt còmic que adopta també és un encert per aconseguir aquest resultat. La vida, amb tots els seus ets i uts, amb humor entra millor.

Al contrari del que podria semblar, la gran quantitat de personatges de la Laura Aubert són fàcils de seguir. La intèrpret dota cadascun d’ells amb una forma de parlar molt característica, i això clarifica, juntament amb uns elements d’attrezzo concrets, totes les intervencions. Marc Rodríguez, per la seva banda, actua a tall de narrador, com si fos un monòleg, i va explicant les vivències que li passen donant vida al seu Vitangelo.

Laura Aubert a ‘Un, ningú i cent mil’, a la Biblioteca de Catalunya. Foto: Bito Cels.

Malgrat tot, si bé era impossible perdre el fil i l’interès per l’obra, els tempos no quedaven gaire clars. Un, ningú i cent mil té diversos ritmes: en alguns trams, l’obra s’encalla una mica, i arriba a repetir una mateixa reflexió dita de diverses maneres, i per contra, en altres moments, el ritme és trepidant i t’exigeix estar més atent. És probable, però, que el director busqués aquesta situació i, de fet, et provoca el desig de reveure-la una segona vegada, per estar atent a tots els detalls que, potser, t’has perdut en els moments de més intensitat i analitzar si les escenes aparentment lentes i amb elements repetitius no amaguen, en el fons, quelcom més.

Això sí, com indicava al principi, aquesta proposta t’acompanya després d’haver-la vist. La barreja de profunditat i comèdia és efectiva per entrar a dins teu i fer-ne la lectura posterior que més et vingui de gust: pots quedar-te en la superfície divertida o anar més enllà. Tanmateix, és inevitable, en arribar a casa, mirar-te al mirall i no pensar en l’obra, i és que aquest objecte hi juga un paper destacat, amb una sorpresa inclosa, impossible de desvetllar. Molt ben trobada, per cert.

En resum, tota la representació és un exercici interessant que se suma a la trajectòria brillant de Ferran Utzet. Encara guardo un molt bon record del seu espectacular Un obús al cor, l’obra de Wajdi Mouawad que va codirigir amb Oriol Broggi en el mateix espai. Ara, una vegada més, teatre en majúscules.