Un musical d’amor i desamor del dret i del revés

16.05.2018

Sempre he pensat que el gènere del musical és el gènere escènic més gregari, el que més agrupa una comunitat fidel, però al mateix temps és probablement el més vilipendiat. Sembla que no hi ha terme mitjà: o l’adores o el detestes. Afortunadament, a casa nostra hi ha una nodrida legió de fans del musical i molts d’aquests no sols són espectadors professionals, sinó que són creadors: cantants, músics, directors, traductors… I tota aquesta colla de professionals del gènere tenen una força, unes ganes i un talent que fa que cada any es puguin estrenar a casa nostra tres o quatre musicals de petit, mitjà o gran format, alguns amb pressupostos irrisoris, d’altres amb el suport darrere d’una empresa privada. El cas d’Aquests cinc anys ocupa la parcel·la d’espectacle modest, íntim, petit però creat amb il·lusió, talent i molta passió. Així doncs, al Maldà s’està representant una de les millors obres d’un dels autors vius de Broadway més cèlebres, Jason Robert Brown. Si hi ha algun musical lover que estigui despistat que no se la deixi perdre. I per la resta de la població desencantada, deixeu-vos encantar per unes actuacions de nivell.

Imatge promocional del musical ‘Aquests cinc anys’, que es representa actualment al Maldà.

Ni Marc Flynn ni Anna Herebia són noves troballes, sinó vells coneguts d’un dels musicals que més ha impactat a un servidor els últims anys, Per sobre de totes les coses (Bare. A Pop Opera de John Hartmere i Damon Intrabartolo). Des de llavors tots dos han seguit aixecant projectes per separat. El cas més sonat ha estat El despertar de la primavera, èxit del Teatre Gaudí de l’any passat que aquest any ha ocupat durant unes setmanes el Teatre Victòria i en la qual Marc Flynn hi tenia un paper destacat. I tal com han acabat les representacions al Victòria, Flynn s’ha retrobat amb la seva amiga Anna Herebia per calçar-se el personatge d’en Jamie, mentre que ella es posa en la pell de la Cathy. La història és ben senzilla, noi coneix noia, s’enamoren, comencen una relació, es comprometen, però al final tot se’n va en orris. A més, ell és un escriptor que passa de ser una promesa a ser un autèntic fenomen de vendes. Ella, al contrari, és una aspirant perpètua a actriu, que perverteix el seu somni servint cafès a un Starbucks. No us enganyo, aquesta història l’hem sentit milers de vegades. Però Jason Robert Brown tenia ganes d’explicar un altre cop aquesta història però d’una manera diferent. El joc dramàtic que va proposar l’americà era explicar la història des dels dos punts de vista dels protagonistes. Gairebé és una obra de cambra per a dos intèrprets. Però l’originalitat rau en en el fet que la història que ens explica la Cathy va del final al principi, de la ruptura, de la desil·lusió, de la ràbia i la tristesa a l’encís de l’enamorament, la felicitat del primer petó. I pel que fa a ell, en Jamie, fa el recorregut cronològic normal. Així doncs primer veiem una escena d’ella, després d’ell i així fins que arriba un punt on els dos punts de vista es troben: l’escena del compromís i del casament. Després cadascú segueix el seu camí, ella relatant aquells episodis de més esperança i felicitat, ell enfonsant-se en un mar de dubtes i infidelitats. Cal dir que en el meu cas estava alertat de com funcionava l’estructura. Per a aquells que hi hauran anat verges, segurament hauran necessitat algunes escenes per entendre els dos punts de vista, i on se  situaven en la història. Però si un té la possibilitat de reconstruir cada una de les escenes i ordenar-les veurà com encaixen les peces, com hi ha una conseqüència entre cada una de les escenes, si les ordenem en la mateixa línia temporal.

Malgrat tot, la història en sí és més aviat simple. A més a més, es veu com antiga en el retrat dels dos personatges. Home exitós, dona que fracassa en el seu somni; home que sucumbeix a la seducció del poder i al pecat de la infidelitat; dona que espera el seu home, morta de fàstic, dependent d’ell. Vull pensar que, si el senyor Jason Robert Brown reescrivís la història en l’actualitat, canviaria unes quantes coses dels rols de cadascú per trencar aquests estereotips que no funcionen avui en dia.

Així doncs gran part de l’èxit de l’obra està sens dubte en el com i no tant en el què. Però, per descomptat, l’altra part de l’èxit de This last five years es troba en la fantàstica partitura que el mateix autor va crear. Cada una de les peces està creada per remarcar una emoció del personatge, un moment que està vivent molt específic i com que l’obra passa per tots els estats anímics ens trobem cançons pausades, divertides, rítmiques, tristes, commovedores. I cada una d’elles demana a l’intèrpret un esforç interpretatiu i vocal molt important.

Marc Vilavella (actor i director d’El despertar de la primavera) deixa que siguin els dos joves talents qui s’encarreguin de donar veu i cos als dos personatges. I és un gust sentir-los i veure’ls, però sobretot en el cas de l’Anna Herebia (no ens enganyem el personatge de la Cathy és més agraït d’interpretar) veiem una força en la veu i la interpretació espectacular. Té aquesta noia una presència magnètica, una força gitana, una mirada i un posat poderós. Però no sols és dramàtica, sinó que quan somriu i es posa còmica transmet una llum diferent. L’acting ve apuntalat per una veu que modula cada emoció en cada frase. Impressionant.

Amb tot això, però s’ha de valorar i molt la posada en escena que el mateix Vilavella ha aixecat. Per marcar els punts de vista inversos ha fet que la Cathy entri i surti a escena caminant enrere i el Jamie caminant endavant. L’escenografia es munta i es desmunta a mesura que la relació es crea i es destrueix, de la mudança al recollir la maleta. Però a més cada escena està pensada com una única unitat d’acció dramàtica i en algunes d’elles Vilavella arrisca i excel·leix sigui tant en les interpretacions solitàries com en les que juga amb els dos actors a escena. Potser la millor escena (i una de les millors cançons del musical) és la de la història del sastre de Klimovich. El director sap transmetre una sensibilitat única a una escena cabdal a través d’uns titelles que Flynn sap manipular amb delicadesa. D’igual manera, Vilavella treu petroli a l’espai. Per exemple, juga molt amb la finestra que dona al carrer del Pi i situa a l’Anna Herebia en la penombra, i fins i tot la fa obrir el porticó i bramar als quatre vents. Segurament més d’un turista es deu preguntar en aquell moment si ha d’avisar a la policia o aplaudir aquest instant fulgurant de cant dramàtic.

Tant en les cançons com en les interpretacions, Vilavella deixa la seva petja amb una direcció sensible que troba les millors solucions a l’espai per crear una atmosfera íntima que el text de Jason Robert Brown demana. I a sobre compta amb dos intèrprets tan potents, amb tant de talent… Si allò que s’explica tingués tanta potència com la manera en què s’explica, seria un deu.