Un món de mots: l’últim Casasses

15.02.2019

EL NUSEl nus la flor, sense coma que separi, unió igualment igual, així l’òrgan sexual de les plantes, un nus farcit de pol·len que explota, que rebenta, i que ho fecunda tot amb l’explosió. Així el darrer llibre de Casasses, hibridació per si mateixa, de gèneres, d’arts i disciplines: on és la poesia si no en tot? On és la poesia si no avall, aguantant totes les coses? El nus la flor podria ser, perfectament, un sol poema que capta el món: un poema calidoscòpic que no vol dir les coses, no les vol enumerar, sinó mirar-les diferencialment per poder, després, veure-les. Mirar, doncs, no reconstruir un món conegut sinó interrogar un món que s’obre al davant i que demana ser comprès mínimament per poder-lo habitar. Sense concloure, això sí, sense lliçó (perquè la lliçó s’interromp amb la digressió constant i amb els dubtes que apareixen, que “sempre m’han ajudat molt, no pas a resoldre res ni a aclarir res. Simplement fent companyia”).

Enric Casasses a Músser

La complexitat del que Casasses mostra és tan diàfana com la facilitat amb què la seva poesia és llegida. Stanley Fish explica, a Is there a text in this class?, com uns estudiants de literatura van caure en el parany del professor que els feia interpretar un text que no era literari com si ho fos, sense que ells ho sabessin: els resultats crítics van ser fulgurants, i productivíssims. La pregunta de fons és clau: què fa que una interpretació sigui acceptable? Parlar d’El nus la flor implica caure en el mateix parany que es mou entre la sobresignificació i la consolidada comunitat interpretativa de Casasses. Com moure’s, sense ingenuïtat però sense interpretació forçada, en la textualitat densa i laberíntica de l’últim Casasses, que regalima rebaves pertot? Potser el que cal és saber concentrar allò que hi ha en els poemes d’una manera prosaicament freda, fer paraules, en definitiva, d’uns versos covats durant aquests últims anys, i defugir, això sí, d’una simple enumeració del que fa. Potser ens ajuda el poema “Compendre”:

La natura sovint diu que la mort regna arreu
però tot el que es veu és viu.

Els homes fan esforços per comprendre i al cap-
davall és el que es viu que es veu.

I és que tot el que és viu és veu.

El llibre, veu viva i oral, es construeix a partir de l’atzar: hi ha algú que li diu paraules, i el poeta les converteix en poemes —i així revoca qualsevol mena d’ordre ni sistema. D’aquí l’estructura caòtica del volum, que reprodueix la llibreta de Casasses, i que és, en definitiva, només un exemple d’escriptura no entesa monolíticament sinó com el procés de dir les coses, citar-les i comprendre-les des de les seves parts al seu tot. Casasses concentra a El nus la flor un tros de vida, seva, però extensible sempre a les relacions més generals i mundials, perquè allò que concebem en un moment vital és extensible i pluriforme, ocupa tot l’espai si així ho volem. L’exercici, per tant, sembla senzill: ocupar les coses i els espais amb la paraula, però tot el llibre fa palesa la complexitat de l’exercici —negar el monologisme, apostar pel perspectivisme, alternar la forma i obrir l’espai, entaforar una mica d’aire en la forma de veure la realitat. I allò calidoscòpic mostra, al capdavall, no només el fet d’escriure sinó també la composició tan difícilment aprehensible de la realitat. No hi ha casuística que valgui.

I cal entendre, abans de tot, que Casasses no ve abans del llibre sinó després: no espera obtenir el dret d’escriure sinó que escriu sense pensar en el principi, en el mitjà o el fi de l’escriptura (“escric, sense pensar si serà bo ni si serà ric”). L’autor no existeix sinó en la seva obra, però la seva obra ha desaparegut per a ell i s’ha convertit en obra per la resta, pels lectors. Per això mateix, com diu Blanchot a La part du feu, l’obra existeix perquè esdevé —i Casasses així ho ha volgut, convertint la seva llibreta privada en llibre— “realitat pública, aliena, feta i desfeta per l’entrexocar de realitats”. Casasses constata en un poema del llibre que ell no és artista, que ell no és dels que desapareixen en la seva obra sinó que “a la cuina de l’art jo hi sóc de marmitó, jo pelo patates”. Tant és, per nosaltres, que ell s’atorgui l’ofici de rentaplats al fons de la cuina, perquè ho fa amb generositat i brillantor: el pas del seu manuscrit al còdex, amb totes les filtracions que implica la transposició i el fet de fer física la realitat escriptural, és una decisió de desaparèixer de la pròpia llibreta i de construir-se una altra volta en la lectura del receptor. Talment la poesia oral que recita, que no només viu en l’instant de ser dita sinó també eternament en el mateix moment —i només pel fet— d’haver estat dita.

Tota obra, fins i tot El nus la flor, covada en solitari i tancada en la soledat de la llibreta privada, porta dins seu, com exposa Blanchot, una visió que “interessa a tot el món, porta un judici implícit sobre altres obres, sobre els problemes del seu temps, es fa còmplice d’allò que descuida, enemiga d’allò que abandona, i la seva diferència es mescla hipòcritament amb la passió de tots”. Entre l’amor i el funcionament del cervell i l’ànima, l’artefacte-objecte que construeix Casasses rebossa de temes i visions —teologia, sociologia, metafísica…—i reprodueix, al capdavall, allò més prosaic i quotidià de l’escriptura.

Casasses

Enric Casasses, paraula regalada. | Foto: Ruth Marigot

LA FLOR. A El nus la flor Casasses s’alça amb una reivindicació d’independència a través d’un llenguatge interartístic i múltiple: mesclar les arts, els gèneres i les disciplines, no per atènyer l’absolut sinó per situar la paraula ‘llibertat’ al capdavant d’una manera de mirar la vida —i d’entendre-la, si és possible, d’alguna manera. La hibridació entesa, doncs, com a forma de comprendre l’expressió artística mitjançant un llenguatge múltiple d’arts i gèneres literaris. El que Casasses anomena llenguatge al quadrat —la música, la pintura… com el seu particular quadrivium— és el que travessa la mirada transversal del llibre, i és des d’aquesta elevació que s’arriba a “intuir alguna cosa del misteri del llenguatge”. Emmirallament, múltiple significació: una escletxa cap a la comprensió diversa de les coses. I amb el silenci, afegeix, “l’anar fent, anar sent” del dia a dia, de la vida. Per tot això, aquelles coses que no puguin ser dites amb els mots, les dirà el llenguatge “amotal” de la música —com demostren Daniel Ariño, Maria Mauri i el mateix Casasses en els quaranta-set poemes musicats. I entre la música i la lletra, la brevetat i l’humor creixen en el grafisme del llibre, que s’erigeix com una manera altra de mirar la vida: dibuixar i escriure, pensar diferencialment la realitat ( “el pensar dibuixa el dibuixar pensa”).

El de Casasses és un exercici de reversió i redefinició del llenguatge, d’una apropiació que vol dominar-lo i fer dir, a través de la poesia, allò que tant costa de dir: la veritat ( que “la poesia ha d’ésser com una pala lluenta i gastada de descarregar el carro de les mentides”, recorda citant Quico Pi de la Serra). Així el llenguatge se situa en el centre de la vida, i la vida al centre amb el llenguatge: si hi ha un enigma —en la vida, en les coses, en l’anar fent i en l’anar sent— no és aclarit, perquè la seva clau descansa en un calaix que té un pany sense forma. El pensament no en treu res de clar, perquè “és un sargit i no gaire ben cosit”. Casasses no conclou, no evidencia ni mostra la manera d’arribar a allò que importa —què és el que importa?— sinó que assaja, i assajant cultiva un gènere, el de la provatura de la llibreta, i, ametòdicament, es postula com un possible mètode vàlid de coneixement: l’oralitat de la seva poesia implica proximitat al subjecte que escolta; l’expressió personal condueix a un estil que trenca els marcs teòrics; i la fragmentació radica en l’exploració de nous camins inexplorats —la paraula de Casasses, en definitiva, obre, escala, ressona, brolla, rebrolla i… mor?

Atès que sabem que és impossible de copsar la complexitat del llibre (“continuem l’aventura humana de la diversitat”), només queda seguir els camins que obre la poesia de Casasses, una manera més fonda, immediata i viva de dir la filosofia i el pensament. La poesia, diu i exemplifica el poeta entre el comentari crític i el judici estètic, s’ha d’atrevir a moure’s pels límits, arriscar-se, entre allò carrincló-banal-pamfletari, i allò incomprensible-pretensiós-buit; és a dir, ser límitrofa entre aquestes dues zones i habitar l’espai que desnona la mentida, i que il·lumina la veritat: la poesia “es pot dir que mira, i que mira de fer que la persona miri, cap a una cosa que la literatura i l’art i la poesia i l’escriptura no li importen una merda”. Lúdic i amb humor, això sempre, afirma que l’art és un joc en què les regles més importants “mai no s’escriuen, només es diuen, i no es diuen mai igual dos cops”. L’art pluriforme i polifònic, “un sistema secret però sense secret”, és la manera amb què Casasses crea un nou món, i ens el regala:

he fet un món amb mots
… és aquest d’ara
que trepitgem

Enric Casasses a Móra d’Ebre | © Marta Escolà

L’AMOR A L’HORIGINAL

Carrer Ferlandina 29. És dimecres vespre i Enric Casasses presenta amb Nicomedes Mendes El nus la flor a l’Horiginal. Més ple que mai, no hi falta ningú. Ell al mig i dos Nicomedes per cada banda diuen els poemes del volum amb la complicitat i l’amor de la poesia compartida. L’amor, finalment, no és només l’anècdota que impulsa el llibre sinó el motor que el mou i el manté viu, com demostren els rapsodes aquesta nit. És el moment de la veritat, sembla que ens diguin. Amor que és fletxa i diana ell mateix; amor a les coses, a les paraules, als cossos, als acompanyants, als mestres… amor a la brega, que diu Blanca Llum Vidal, amor pertot i contra tot. I amb la por d’allò que és “radicalment desconegut i nou”, enceten el diàleg amorós, i el trenen a la paraula. El nus la flor, la densitat, diguem-ho així, d’aquesta nit, de sentir finalment la poesia de Casasses polifònicament en viu:

A desgrat de les ganivetades que en dèiem del
destí però que sovint eren de simple mala sort
i a desgrat de la desventurada mala llet, tots els
amors són amors i només l’amor és l’amor.