Un llibertari que defensava el dret a la vida dels lèmurs

15.03.2018

El filòsof postanalític Richard Rorty va preferir acceptar una plaça de professor al departament d’humanitats de la Universitat de Virgínia que no pas continuar ensenyant filosofia a la Universitat de Princeton. Després de Virgínia, va ser professor de literatura comparada a Stanford fins que es va retirar l’any 2005. Aquest fet que pot semblar innocu no ho és pas. Si Rorty va acabar ensenyant literatura va ser perquè considerava que els poetes són més importants que els filòsofs. Creia en l’educació sentimental que la literatura ens atorga. La novel·la de William S. Burroughs El fantasma de l’oportunitat (Males Herbes) també comparteix aquest l’interès rortyà per l’educació sentimental i alhora (de)constitueix una faula ecologicofilosòfica.

William S. Burroughs

Burroughs utilitza la mítica figura del capità James Mission —en alguns llocs citat com a Misson— per universalitzar com hauria de ser el nostre comportament ètic vers els animals. Mission va establir la comunitat llibertària de Libertàtia a finals del segle XVII a l’illa de Madagascar, colònia en què no es penava amb la mort, ni hi havia esclaus ni tampoc presons per raó d’impagament d’impostos. A més, la llibertat religiosa i sexual n’eren els seus estàndards. Totes aquestes polítiques públiques de Libertàtia van ser molt avançades al seu temps, algunes d’elles no arribaran a Occident fins passats seixanta-anys amb les revolucions americanes i franceses del segle XVIII.

L’escriptor nord-americà presenta el pirata Mission com a un deconstructivista: no protegeix la vida dels lèmurs perquè aquests siguin animals sagrats pels aborígens de l’illa de Madagascar (element historicocultural), sinó més aviat perquè li produeix dolor pensar la mort dels lèmurs. No es tracta, doncs, d’establir una regulació tot mantenint les conviccions religiosoculturals dels autòctons malgaixos, sinó de reflexionar sobre les nostres pràctiques vers els lèmurs i escollir què cal fer. D’aquesta manera, Burroughs converteix al capità Mission en el primer defensor dels drets dels lèmurs, atès que ell en decreta la protecció de les seves vides.

El capità Mission no pertany a la classe dels que manipulen «la Veritat al seu favor» sinó que és ell qui manipula «les escriptures» d’una història ja fixada (Mekotub, que es diu en àrab), que res ni ningú està disposat a canviar. Les seves accions són capaces de mostrar-nos que l’harmonia entre espècies, flora i fauna, es pot aconseguir. Prova d’això és la colònia lliure de Libertàtia.

A l’illa, els homes han de conviure amb els lèmurs, mot que significa ‘fantasma’ en la llengua dels nadius. L’autor parla de l’Homo Sap en comptes de l’Homo sàpiens. Aquest escurçament no és gratuït, implica que la nostra espècie ha limitat el seu món a una metafísica de la instrumentalització condemnada, de bon principi, a l’estrepitós fracàs.

Abans de l’arribada de l’Homo Sap (‘home ximple’, en anglès), la vida dels lèmurs transcorria amb tranquil·litat, tanta que el lèmur tot i tenir polzes oposables no havia hagut mai de construir eines, contràriament al cas dels ximpanzés. Amb la presència de l’Homo Sap, apareix el principi del temps, s’estableix una presó per al lèmur, un poble molt més arcaic que el de l’Homo Sap que no té cap interès a aprendre els ignominiosos conceptes metafísics de l’Homo Sap: temps, seqüència i causalitat.

L’Homo Sap no sap res, s’aferra a una dinàmica que ja està extingida. És la dinàmica de l’útil dominació, pensa que tot li pertany quan encara no ha entès el món que l’envolta, quan després de passar deixa «un gran allau de llot sense ànima». I és que l’Homo Sap no només mata per nodrir-se, també ho fa per plaer, per estar resguardat i segur. També hi ha quelcom més que resulta distintiu de l’Homo Sap que és el llenguatge, d’on sorgeixen tots els problemes: el temps, les eines, l’ús d’armes, l’esclavatge, la guerra i l’explotació.

La solució a aquests problema iniciats pels llenguatge passa perquè les dues parts de l’hemisferi (l’esquerra, que és atemporal i innocent, i la part dreta, la de la violència del llenguatge) inverteixin el camp magnètic de manera que totes dues parts es repel·leixin. Així, Burroughs pren el camí dels existencialistes que consideren que les nostres realitats són realitats lingüístiques, tot i que vol preveure’ns que no per aquest motiu les hem d’acceptar sense ser reactius.

Burroughs, que era un heroïnòman confés, atribueix a les drogues una condició de necessària, però no suficient, de possibilitat de «mirar més enllà». Dos episodis sobre les drogues són recurrents en el relat de Mission —que ens explica l’escriptor— que tasta una droga local, l’indri que precisament significa «mirar més enllà» en la llengua dels aborígens. Molts dels que la tasten, però, tot i voler mirar més enllà, no veuen res. Mirar més enllà és copsar que l’home no es troba allunyat dels altres éssers vius. A l’observador li cal, però, «espolsar-se les paraules i mirar». Aquesta és l’oportunitat que ens brinda el Fantasma, una oportunitat que rau en nosaltres mateixos, en les relacions que establim amb els altres, siguin quins siguin aquests altres animals.

L’última qüestió que vull tractar és la de la falsa etimologia que empra Burroughs, atès que lĕmŭres, d’on ve el nostre lèmur, no prové del malgaix, la llengua dels nadius de l’illa, sinó del llatí i significa ‘espectre d’ultratomba.’ Aquest fet ens indica que l’escriptor, tal com succeeix amb Rorty, no té cap mena d’interès en la Veritat. Per això el fets biogràfics, els fets, no tenen cap mena de rellevància. Precisament per això construeix la seva veritat, una veritat empàtica, basada en l’ètica de la compassió, per ajudar a què el lèmur no s’extingeixi durant el proper segle.

Així, tot i que Daniel Defoe intenti desgranar la veritable vida del capità Misson, Burroughs es manté ferm amb el seu personatge de Mission, que pel nom ens insinua que ha de complir quelcom, protegir els lèmurs mitjançant aquest relat verídic, que no Verídic, perquè nosaltres, els lectors, prenguem consciència d’una dinàmica de poder que va molt més enllà de les relacions entre els lèmurs i el capità James Misson, que parla de nosaltres mateixos com a espècie.