Un Lear contra el teatre?

14.02.2018

Un crític teatral que porta anys retirat es veu empès a assistir a una representació d’El rei Lear en un dels teatres més importants de Barcelona. L’experiència li suscita un enfilall de reflexions sobre l’obra, sobre el teatre català i sobre el món de la cultura, que posa per escrit, unes setmanes més tard, en un text en què les va entreteixint amb records personals. Aquest és el plantejament de Lear, l’obra amb què Francesc Meseguer va guanyar el Premi Born de Teatre 2016 i que ha estat publicada recentment per l’editorial Arola. Un text breu, directe i incisiu, que ens obliga a preguntar-nos si ens agrada realment el teatre que veiem i si estem d’acord amb el paper que té en la nostra societat.

Núria Espert va protagonitzar ‘El rei Lear’ al Teatre Lliure la temporada 2014-2015. © Ros Ribas

Quan el teatre es torna inofensiu

L’anònim protagonista de Lear és algú que entén el teatre com una forma de transgressió i que abomina de tot allò que allunya el gènere d’aquest propòsit. Des d’aquest punt de vista, el panorama teatral català li sembla desolador. D’una banda, pels vicis i les inèrcies que atribueix a les diferents peces del sistema teatral, començant per les sales, passant pels mitjans i acabant pels directors i actors. Es especialment crític amb aquests dos últims col·lectius, als quals acusa molt directament de ser incapaços de construir propostes artístiques mínimament complexes i consistents.

D’altra banda, identifica també un altre problema, que explica en bona part la situació, i que és més de fons i de major abast: l’emmirallament del teatre en els codis expressius i en els models de negoci de la indústria audiovisual. Així, per exemple, mentre observa el “gran actor català” que encarna el rei Lear, el personatge pensa: “(…) em sembla veure en John Wayne i la Mauren O’Hara, en Rutger Hauer, l’Audrey Hepburn i en George Peppard, però no descobreixo cap reacció nova, fruit d’una interiorització única, visceral, valuosa, imprevista, sinó que només veig un calc dels estereotips americans de tota la vida”. I quan reflexiona sobre el model de negoci del teatre, afirma: “els teatres no busquen actors de teatre sinó actors de la tele, perquè un actor de la tele és el millor reclam per una obra de teatre”. Això engega un cercle viciós, en el qual els actors no poden arriscar-se a acceptar papers massa viscerals, ja que això posaria en perill la seva carrera televisiva, la qual cosa, al seu torn, rebaixaria el seu valor com a reclam d’un muntatge teatral. Un estat de coses en el qual, en fi, “una obra de teatre amb actors de la tele ha acabat essent sinònim d’una obra completament inofensiva”.

 

“L’art és el contrari de la cultura”

Vivim en una societat que tendeix a confondre l’art amb aquella parcel·la del mercat de l’entreteniment que anomenem “cultura”. El malestar del protagonista per aquesta situació explica, en gran mesura, les seves valoracions, i es fa especialment palès quan parla dels actors, probablement, perquè són la cara més visible de tot el sistema: “tenim una generació d’actors (…) que no sospita que l’art és el contrari de la cultura, ansiosos com estan per formar part de la cultura en comptes de rebentar-la, en comptes de refundar-la, de repensar-la o de reviure-la”.

No és una estripada gratuïta sinó que resumeix dues de les idees vertebrals de Lear: 1) una cultura que no es qüestiona per tornar a refer-se constantment no té cap interès, perquè acaba esdevenint “una cultura tristament mastegada, imitació d’una imitació, una cultura sense experiència”. I no som gaire originals, en aquest sentit, perquè el problema no és cap endemisme català, sinó que afecta “gairebé tota la cultura mundial en tant que occidentalitzada”. I 2) cal ser bel·ligerants amb aquells que conceben la cultura com un gremi, un “microclima”, un “circuit tancat completament onanista” i un trampolí per a individu(e)s l’objectiu dels quals no és l’art, sinó l’exaltació del propi ego. Lear és un vòmit contra tot això.

Josep Maria Pou va protagonitzar ‘El rei Lear’ el 2004, en un muntatge de Calixto Bieito. Focus.

 

Transgressió o crítica?

Al protagonista de l’obra de Meseguer, tot el que veu a la representació d’El rei Lear li sembla lamentable. Per això es distreu evocant un seguit d’anècdotes de personatges que aparentment no tenen res a veure amb l’obra però que, per un motiu o altre, ocupen un lloc rellevant dins el seu mapa emocional: un pianista de renom, un actor amateur retirat, un pare moribund que es passeja pel poble acomiadant-se d’amics i coneguts… És com si, fart d’observar el teatre, girés la mirada directament cap a la realitat, cap allà on el llenguatge, el gest i l’expressió no són imitació de models preestablerts.

Potser aquesta operació s’ha d’entendre com una renúncia total al gènere dramàtic, o millor dit, al fet de representar-lo (en cap moment renega del teatre com a text, i, de fet, demostra conèixer bé i admirar l’obra de Shakespeare). Però l’interès per aquesta mena de personatges, que no deixen de ser actors que no actuen (en el sentit habitual del terme), també pot fer pensar en dramatúrgies de tall menys convencional i més directament basades en la des-representació i en l’experiència personal de l’intèrpret. (Per posar només dos exemples, a mi m’ha recordat propostes com les de Dale recuerdos XXX o Claudia, que vam poder veure l’any passat a Barcelona. Però segur que en trobaríem més).

Serà el lector/espectador qui haurà de decidir si tot plegat és una invectiva sense cap finalitat més que l’esbravament d’un autor nihilista i ressentit, o bé si es tracta d’una reivindicació bel·ligerant d’un model molt concret de teatre i, potser, d’unes formes diferents de portar-lo a escena. El text de Meseguer, en tot cas, transita còmodament pels confins difusos que separen la transgressió de la crítica, i és prou intel·ligent i ple de matisos com per possibilitar lectures diverses.

 

Emocionar sense gesticular

Lear és una veu que pensa. Si entenem que és un monòleg és només perquè el llegim com una obra de teatre, i en el teatre no hi pot haver paraula sense veu. El text no conté cap tipus d’acotació. Manlleva constantment recursos estilístics de l’assaig, el dietari i la crítica teatral, i fins i tot fagocita fragments de la tragèdia de Shakespeare. Té una estructura narrativa més pròpia d’un relat breu que no d’una peça dramàtica. No perd el temps en coses que no tinguin pes, no gesticula, va sempre directe al gra. Està escrit en una prosa clara i austera, d’un aparent laconisme, que bascula, segons a l’autor li convé, cap a una mordacitat afilada o cap a un lirisme subtil i contingut. Per tot plegat, en conjunt, diria que com a text dramàtic, és, com a mínim, poc convencional.

També sorprèn des d’un punt de vista retòric, perquè, de fet, és el text d’algú que, malgrat que ens explica que l’està escrivint, aparentment, no té cap raó especial per fer-ho (perquè ja no és crític teatral) ni manifesta cap interès per de donar-lo a llegir a ningú. Sembla que escrigui només per a ell mateix. Aquesta actitud potser s’entén millor quan ens adonem que, al marge de tot el discurs metateatral, l’obra va construint també una reflexió de caire més íntim, que gira a l’entorn d’un dels temes principals de la cèlebre tragèdia de Shakespeare: la relació entre pares i fills. Més encara: per la forma com està construït el crescendo dramàtic, fa la sensació que el personatge utilitza l’anècdota de la seva anada al teatre per recordar un dia en el qual, tal com l’obra ens explica, té lloc un esdeveniment que marca la seva vida i que està relacionat amb aquest tema. Un esdeveniment que, significativament, no s’esdevé dins el teatre, sinó un cop acabada la funció, quan el personatge torna a casa.

És sobre aquest esdeveniment, de forma discreta i ben mesurada, que es construeix la catarsi de Lear. Perquè, com explicava el mateix autor en el seu discurs d’acceptació del Premi Born: “Lear és una història d’amor. Però és una història petita i molt íntima, i m’estimo més no parlar-ne gaire i deixar que cadascú hi arribi pel seu propi peu”. En aquest vessant més emocional (i potser més genuïnament dramàtic), Meseguer no defuig l’emotivitat però tampoc s’hi rabeja innecessàriament. Evita el sentimentalisme –cosa que sempre és d’agrair, especialment, si parlem de teatre– i ens brida alguns passatges de veritable mèrit, com els de les dues pàgines finals.

Núria Espert com a rei Lear en el muntatge de Lluís Pasqual al Teatre Lliure. © Ros Ribas

Qüestionar el teatre

Per ser realment transgressor, el més coherent amb el plantejament de l’obra hauria estat no escriure-la. Però s’ha d’agrair que l’autor accepti i resolgui aquesta contradicció amb text i no amb silenci. Perquè del no res no en surt mai res, i perquè, per la seva manera alhora radical i transparent d’articular el discurs, Meseguer ens confronta de forma molt directa amb preguntes que, com a mínim per a tothom que tingui algun interès pel teatre, resulten incòmodes, i per tant necessàries.

En quina mesura trobem (in)just d’atribuir al teatre català i al món de la cultura del nostre país els vicis, les servituds, les actituds, les incapacitats i la manca d’ambició artística que l’autor denuncia? El tipus de muntatge teatral que critica, és l’excepció o la regla, dins el panorama teatral actual? De quines formes ens relacionem amb les nostres emocions, i quines estratègies segueix el teatre per acostar-nos-hi? Som realment conscients, d’aquestes estratègies, i de les implicacions que tenen? Entenem el teatre com un art o com una forma d’entreteniment?

El mèrit d’un text literari es pot mesurar a través de paràmetres molt diversos, però potser un dels més importants és la seva capacitat d’arribar al fons de les qüestions que es planteja. Perquè és només des del fons que es poden fer aflorar les preguntes que realment tenen algun interès. Cada lector/espectador haurà de decidir quines són les seves respostes a les que Lear ens desvetlla. Però potser tots plegats faríem bé de deixar que aquestes preguntes (i moltes més) ens acompanyessin cada cop que entrem en una sala de teatre.