Un joc humiliant

7.05.2015

Idiota, fins al 14 de juny a la Sala Muntaner, és un brillant duel interpretatiu entre Ramon Madaula i Anna Sahún. Un nou thriller lúdic de Jordi Casanovas, que basteix una situació amb missatge conspiranoic. O no.

Idiota, a la Sala Muntaner

‘Idiota’, a la Sala Muntaner

Us imagineu que el gran Lebowski entrés a la consulta de la senyora Rottenmeier? Que un hippy que vingués del Canet Rock es posés en mans del Dr. Mengele? Una sessió d’enregistrament de la Núria Feliu a l’estudi del Phil Spector? Bé, tampoc ens passem. Però el dramaturg Jordi Casanovas, que ens tenia acostumats a un teatre molt cinematogràfic, ara accelera i sembla un guionista de Black Mirror.

Del dramaturg Jordi Casanovas ens agraden moltes coses: la seva tendència als canvis bruscs de gènere dins d’una mateixa obra (Wolfenstein), les piruetes i els viratges dels arguments cap al paranormal i el terror (Tetris), els retrats generacionals divertits i sense pietat (La ruïna), les ganes de fer un teatre actual, que reculli l’esperit de l’època (Pàtria), etcètera. Ell mateix va declarar, ja fa una colla d’anys, la seva admiració envers els autors argentins (Javier Daulte i companyia), els veritables “culpables” que sobre els escenaris catalans es deixés, de nou, de banda la literatura densa i entotsolada i es comencés a jugar, a sorprendre, a trasbalsar les expectatives de l’espectador. Amb ganes de fer el gamberro, però partint d’estructures molt ben plantades. Casanovas ha sabut rendibilitzar aquells aprenentatges que, a la primera etapa de la seva carrera, va hibridar molt bé amb el llenguatge del cinema: les seves primeres obres són plenes de fosos a negre i talls musicals sobtats, de diàlegs tarantinians i loops lynchians, de fons potents i formes cantelludes tenyides de llums estroboscòpiques. Una col·lecció de situacions més i més estranyes, protagonitzades per uns personatges d’una senzillesa naïf, que ens duien a relacionar-lo (i no és cap defecte, ans al contrari) amb una línia de teatre molt atractiva per al públic juvenil, amb peces d’un entreteniment brillant, enlluernador, guspirejant, com ara Un home amb ulleres de pasta o Sopar amb batalla.

Amb Idiota, Casanovas fa també de director. Escapa de la grandiloqüència de peces recents (Una història catalana) i en proposa una de petit format, una obra de cambra on recupera el thriller i la comèdia negra, com feia als seus inicis a les sales ÀreaTangent i FlyHard. A Idiota trobem només dos personatges, interpretats amb força, convicció i els matisos necessaris per Ramon Madaula i Anna Sahun. Dos personatges al servei d’una trama que va de cara a barraca, amb reculades, accelerades i cops d’efecte en els moments oportuns, sense lloc per a sentiments ni complexitats. El punt de partida: un home passota i fatxenda, amb problemes econòmics, i unes proves psicològiques molt ben remunerades, dutes a terme per una doctora una mica sinistra. Un mindundi fent de gall dindi. A partir d’aquí, el tema del “joc” s’esdevé en escena de forma literal, perquè la científica que avalua el candidat li va proposant una sèrie de juguesques i endevinalles que el públic, és clar, també haurà de resoldre. La cosa es va posant més i més seriosa, i la ciència va mostrant la seva poteta, sense disfresses ni motius per dissimular. El resultat del joc pot tenir conseqüències lamentables, i les paraules viscerals del Dude Madaula se li giren en contra. El públic ja ha parat de riure. Progressivament, és com si de l’ambient lúdic d’El mètode Grönholm (de Jordi Galceran) es passés a les pantalles endimoniades de Carnaval (del mateix autor), i es desemboqués a la foscor del Soterrani de Benet i Jornet.

Casanovas ha optat per la contenció, va al gra, però tot i això procura continuar amb alguns dels seus trucs i estratègies, marca de la casa: la subversió dels “patrons de pensament”, les ganes d’experimentar amb la intel·ligència, l’empatia i la moral (dels personatges i del públic), el crescendo de la tensió, la sorpresa final amb missatge. I el canvi d’escala: l’experiment no és el que sembla, i implicarà terceres persones, fins a prendre un abast inesperat. El ganxo de la història és tota una troballa: un graó més avall del mercadeig, la humiliació és la forma contemporània de relacionar-nos. I entremig, imatges captivadores com la de l’home que canta sol i trist en una sala de karaoke buida. Sense espectacularitats ni barroquismes, el mètode Casanovas posa tots els engranatges en marxa.