Un irlandès txekhovià

1.11.2013

Què se n’ha fet de Sònia Serebryakova? Segueix enamorada de Mikhaïl Astrov? Què ha passat a la vida d’Anrei Prozórov? I a la de les seves germanes? L’autor irlandès Brian Friel ens ho explica a Afterplay, una peça curta que ajunta la Sònia de l’Oncle Vània i l’Andrei de Les Tres Germanes en un cafè de Moscou vint anys després que les seves històries acabessin. El muntatge, estrenat a la Sala Àtrium sota la direcció d’Imma Colomer, arriba ara al Teatre Lliure de Montjuïc amb dues nominacions als premis Butaca. 

 

Toni Sevilla i Fina Rius a 'Afterplay' | Foto de Marc Rius

 

L’irlandès Brian Friel, conegut per Dansa d’Agost, Philadelphia, Here I Come! o Translations – que es va poder veure al TNC amb un muntatge de la companyia de l’Abbey Theatre ara fa deu anys –, homenatja el que ha estat un dels seus dramaturgs de capçalera, i amb el que tants cops ha estat comparat, Anton P. Txèkhov. En un acurat exercici de metateatralitat, recupera dos personatges de l’Oncle Vània i Les Tres Germanes – ambdues obres que va adaptar per al teatre irlandès – per explicar-nos les seves històries anys després de la vida que els havíem conegut.

Durant la seva trobada, Andrei – interpretat per Tonit Sevilla –  i Sònia – Fina Rius –  no només ens explicaran els motius que els porten a ser a Moscou en aquest moment, sinó que els records dels darrers anys aniran aflorant i podrem reconstruir alguns instants de les seves històries recents. Prudents i correctes al principi, una mica més eixelebrats a mida que es vagi buidant l’ampolla de Vodka que Sònia amagava a la bossa, a poc a poc la seva conversa farà que s’ampliïn les possibilitats d’acció en les seves vides que intuïm monòtones i lligades a un passat que els estanca. Les històries que s’aniran explicant, però, no sempre seran del tot fidedignes, entre elles s’hi barregen petites faules, ficcions, falsedats trivials que dirà Andrei, per maquillar un present més aviat gris del que tots dos es volen desfer. La trobada amb un estrany els donarà la possibilitat de reinventar-se per un moment, d’esdevenir un altre, una versió millorada d’ells mateixos. Qui no ho ha somiat mai?

Pels coneixedors dels personatges originals, no hi ha grans sorpreses en el desenvolupament que Friel ha fet dels personatges, el mateix autor explica que tot i apropiar-se’n momentàniament, no pot allunyar-se de les intencions de Txèkhov, i es presenta a si mateix com una mena de padrí que ha d’estar alerta a les intencions del primer progenitor. Així amb tot, no cal conèixer les històries originals, ni tant sols Txèkhov, per gaudir de la peça. Si obviem l’exercici metateatral de Friel ens trobem amb una història crua de dos persones atrapades en una vida de la que potser voldrien fugir, en les seves fantasies més amagades, i que aprofiten la trobada amb un estrany per viure, encara que només sigui durant dues nits, aquesta fantasia gairebé soterrada per les seves rutines diàries i el pes d’una realitat feixuga.

Una escenografia senzilla aconsegueix transportar-nos a aquest cafè de Moscou on la por, la solitud, i el fracàs s’escampen sobre una taula de fòrmica. Imma Colomer ha aconseguit transmetre el toc agredolç del text sense embafar-nos amb sentimentalismes superflus, la posada en escena és senzilla i sense pretensions i ens permet endinsar-nos de ple en les paraules de Friel, acuradament traduïdes per Jordi Fité. Fina Rius i Toni Sevilla es converteixen en una Sònia i un Andrei que omplen el petit espai de la sala cada cop que deixen anar una rèplica, i fan créixer els personatges, i amb ells, també el públic.

Aquest espectacle no és només un homenatge de Brian Friel cap al dramaturg que l’ha influenciat i acompanyat durant tants anys, és també una petita condensació de les problemàtiques i fils argumentals que han teixit l’obra de l’escriptor irlandès. La preocupació pel passat i les ficcions que construeixen la història han estat una constant en la seva trajectòria, molt lligada a la realitat històrica irlandesa. És per això, potser, que sempre s’ha sentit tan proper a Txèkhov. Tant en les obres de l’un com de l’altre, els personatges es comporten com si les seves veritats fossin tan sòlides com sempre, encara que en realitat sospitin que al seu voltant tot s’esfondra i el futur que els espera és completament incert.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Elisabeth, moltíssimes gràcies per el re-comentari. Aquesta vegada AFTERPLAY, per les persones que no l’hagin vist, hi ha l’ingredient nou que el personatge de l’Andrei el fa el Toni Sevilla. Per mi ha sigut molt estimulant trobar-me amb ell ja que vam ser 10 anys companys de viatge a la Companyia del Teatre Lliure, vam coincidir a Les 3 germanes de Txèjov que va dirigir en Lluís Pascual i ara ens retrobem a l’Espai Lliure. Un còctel ideal per fer aparèixer les muses bones del Lliure a donar-nos un cop de ma. A mi l’obra em commou i poder arribar a transmetre el que sembla tan senzill va ser una prioritat. Pas a pas, amb la col·laboració e la Fina i del Toni, crec que ho hem aconseguit.

  2. Dssabte vaig tenir l’encert, i la sort, d’anar a l’Espi Lliure. De la mà d’Imma Colomer, i gràcies a Fina Rius i Toni Sevilla, tots dos esplèndids, vaig retrobar els il·lustres secundaris del gran Txèkhov programats per Brian Friel (Dansa d’agost). Una obra emocionant, plena de mentides que no volen fer mal, i continguda malgrat l’ampolla de vodka. Una lliçó de teatre! Encara la podeu veure els caps de setmana a Montjuïc.