Un Hamlet satànic a la Ciutat de Mèxic

19.08.2016

Durant dos breus dies ha recalat al Palacio de Bellas Artes de la Ciutat de Mèxic un Hamlet dirigit per l’italià Andrea Baracco. Aquesta producció del Teatro di Roma és un pastiche postmodern que reinterpreta el text clàssic inspirant-se en les teories dramàtiques de Brecht sense, però, acabar de ser clar en quina és la finalitat de l’espectacle, si és que n’hi ha alguna més enllà de desacralitzar – o satanitzar – Shakespeare.

Hamlet, d'Andrea Baracco

Hamlet, d’Andrea Baracco: una proposta minimalista

A partir de la idea de Roland Barthes que afirma que “Hamlet és molt més que Hamlet”, Baracco presenta un muntatge despullat de tota la tradició que envolta el text, i alhora el revesteix d’una foscor contemporània una mica hereva del Hamlet noir de Laurence Olivier, però sense el pes del psicoanàlisi del clàssic del cinema, barrejat amb escenes que recorden de lluny el ja mític Hamlet d’Ostermeier, però sense que l’italià Lino Musella porti el pes de l’espectacle com el monumental Lars Eidinger.

La dramatúrgia, signada per Francesca Macri, juga amb l’espectador coneixedor de l’obra. Hi ha prou de Hamlet pel novell que mai ha vist o llegit l’obra, però prou poc pel Shakesperià purista. Una Ofèlia  presa per la bogeria clama que hi ha quelcom podrit a l’estat de Dinamarca. Un Horaci gairebé inexistent recita el ser o no ser arraulit en un racó, i en aquest Hamlet de Baracco, la resta mai és silenci, i els actors són sempre actors.

La tisora de Macri s’ha endut Fortimbràs a algun paradís perdut, i ha reduït les escenes a la seva mínima expressió, encara que retallada i tot, l’espectacle s’allarga més de dues hores i mitja. L’escenografia de Luca Brinchi i Roberta Zanando és mínima i està acompanyada d’un joc de projeccions que no sempre aporten al contingut de la història, i l’espai sonor contribueix a emfatitzar aquesta foscor que revesteix l’escenari. Pel que fa als actors i actrius, un Hamlet despreocupat – ni prou boig, ni prou llest – contrasta amb una Ofèlia que sembla més una nena de l’exorcista crescudeta que la dolça imatge del quadre de Millais. Claudi acaba de sortir de El Padrino i Gertrudis no fa ni fred ni calor.

Baracco té bones idees per resoldre amb pocs actors i poc pressupost escenes complexes, i algunes de les imatges que ens ofereix estan revestides d’una poètica plenament contemporània, però la màxima preocupació de l’espectacle per no ser un Hamlet a l’ús, i per desacralitzar un text que en el programa de mà s’afirma que s’ha convertit en una dictadura, acaben per presentar una proposta que no diu gaire cap altra cosa. Tot i que cal veure tant Shakespeare com sigui possible, el Hamlet de Baracco no convenç.