Un Goncourt pervers

'Una dolça cançó' ens atraparà per la seva senzillesa brutal, per la qualitat d’una escriptura precisa i esmolada com una navalla

Francesc Ginabreda

Francesc Ginabreda

Periodista i corrector

Leïla Slimani, 35 anys, és l’autora revelació a França. Chanson douce, tot just la seva segona novel·la, ha estat un autèntic èxit de vendes: un thriller psicològic esfereïdor sobre la complexitat i la imprevisibilitat macabra de la ment humana, que Lluís-Anton Baulenas ha traduït per l’editorial Bromera (Una dolça cançó). Yasmina Reza li va prendre el premi Renaudot, però Slimani es va endur el Goncourt sense discussió. Les històries angoixants triomfen a l’altra banda dels Pirineus.

A Una dolça cançó, per començar, ja hi entrem amb una sensació de contrarietat, de dilogia capritxosa i provocadora entre el seu títol innocent i la imatge de la coberta, en la qual apareix un osset de peluix tirat a terra, que és com un desmentiment del candor del text. Quan obrim el llibre, tota sospita queda confirmada. L’escriptora ens fa patir des de la primera pàgina, des de la primera frase: “El nadó va morir”. A partir d’aquí, Slimani ens explica tot el que va passar abans, i anirem llegint la història amb ànsia creixent fins al desenllaç que ja coneixem d’entrada.

Primera virtut de la novel·la: explicar el desenllaç de bon principi i inocular la tensió a la inversa. Segona: incentivar-la progressivament mitjançant una narració aclaparant i directa, d’una franquesa a vegades gèlida, sense embuts, que té el mèrit de mantenir-nos en suspens malgrat que ja sabem com acabarà tot. Tercera virtut: explicar una història tràgica i recargolada amb una nitidesa encegadora, amb un estil impassible, quasi amoral, extraordinàriament resolutiu. I quarta: penetrar a l’interior de la psicologia humana i explorar les seves contradiccions, les seves ambigüitats i els seus misteris per parlar de les convulses relacions de poder, de la necessitat d’afecte i de la perversa capacitat de destruir que s’apodera de nosaltres en els moments de desesperació.

Basada en fets reals

Una dolça cançó és un relat sobre la pertorbació i la soledat, la dependència i l’ensorrament de la consciència en un món on l’atzar reparteix fortuna i desgràcia sense cap equilibri. Al mateix temps, també és una mirada crítica i versemblant d’una societat parisenca d’estètica (i ètica) decadent. La novel·la està farcida d’escenes de gran tendresa que trontollen com un pont inestable sense barana entre dos precipicis. El fet de saber què passarà accentua aquest tremolor, aquest desassossec que és literàriament brillant. Per escriure el llibre, Slimani es va basar en un esdeveniment real que va tenir lloc l’any 2002 als Estats Units: l’assassinat de dos nens a mans d’una mainadera.

La protagonista d’Una dolça cançó, la Louise, és una dona alhora encisadora i grotesca, dolça i implacable, com una nina envellida però amb una precisió de gestos i una força insospitades, que té cura de l’Adam i la Mila al districte X de París. Els lectors som testimonis de la seva vida, la seva relació amb els nens que cuida i els seus pares, mentre assimilem la seva degradació inevitable. I ens costa molt tenir-hi empatia malgrat les penúries vitals que arrossega (emocionals i materials), malgrat la seva alienació, malgrat l’estima que sent per les criatures que cuida, perquè ja estem advertits: les acabarà matant.

Aquest plantejament literari té una estructura narrativa que ens recorda lleugerament Crim i càstig: l’argument de la novel·la queda explicat amb quatre línies i coneixem els fets des de les primeres pàgines. És després que els autors es capbussen en els tortuosos vaivens de la ment humana, siguin els de la Louise o els de Raskòlnikov; és després que demostren la seva qualitat doble, com a narradors i com a escodrinyadors minuciosos de la psicologia dels animals racionals. Complexa, contradictòria, dramàtica. La diferència entre Slimani i Dostoievski és que l’escriptor rus fa servir el crim com a pretext inicial per reflexionar sobre el nihilisme i la rebel·lió, el penediment i l’amor salvador, mentre que l’última guanyadora del Goncourt fa una paràbola amb l’assassinat com a punt de partida i de retorn, i condueix la tensió narrativa fins a la seva consumació. En aquest cas, hi ha altres temàtiques que afloren: la feina de les cuidadores de mainada, les relacions de parella o la dependència.

Una dolça cançó és un llibre que ens atraparà per la seva senzillesa i brutalitat, per la qualitat d’una escriptura precisa i esmolada com una navalla, per la facilitat amb què ens retindrà expectants entre la perversitat, la crueltat i un suspens conspicu esquitxat de sensibilitat, perquè toca una dolça cançó amb uns acords terribles que la converteixen en “un còctel explosiu d’odi, enveja i afecte” (Le Monde). Slimani ens sacsejarà amb la seva prosa concisa, sense concessions, i ens demostrarà que la bona literatura no ha de ser moralitzadora.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació