Un final devastador

16.01.2014

Primavera, estiu, etcètera és una de les novel·les que més alegries m’ha donat. En primer lloc, com a lector enlluernat per un estil sorprenent, per la capacitat d’atrapar els matisos de l’oralitat i exhibir amb naturalitat el domini de registres geogràfics i socials al servei de la narració, sense estridències ni exhibicionismes gratuïts. En segon lloc, a la llibreria, amb els lectors que agraïen la recomanació amb converses on sovintejaven les paraules admiració i entusiasme.

La lectura de L’altra aviat va superar un cert recel, la pregunta de si Marta Rojals superaria el repte de repetir la màgia a una altra novel·la. I el principal encert és que defuig la repetició. Hi ha canvis importants, com el pas de la primera persona a un narrador en tercera persona arrapat al punt de vista de la protagonista, una elecció que no és gens gratuïta, perquè condiciona la manera com dosifica el desenvolupament de la història, incloent-hi un brillant McGuffin que potencia l’efecte devastador del final.

I la història que ens explica es desenvolupa enmig de la crisi actual, abandona l’àmbit rural de Primavera, estiu, etcètera i la seva mirada de cronista escruta l’àmbit urbà a través d’una parella que del benestar passa a la incertesa, de tenir dues fonts d’ingressos a perdre’n una i patir per mantenir l’altra. Però aquest és tan sols el context per desenvolupar el tema, més íntim si es vol, que té a veure amb tenir cura dels altres i que impregna la relació entre els personatges. Un tema important en la narrativa contemporània que Marta Rojals afronta amb un matís excepcional que recorre tota la novel·la: la capacitat de tenir cura d’un mateix. Perquè l’Anna, la protagonista, causa estranyesa des del començament, amb les seves manies i la seva particular manera d’actuar en la vida, amb la voluntat de controlar-ho tot, des de la planificació de les despeses domèstiques fins a la seva consciència.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Reconec d’entrada que deu ser culpa meva, però no em puc estar de dir-ho: no m’agraden gens la major part de comentaris i ressenyes que s’escriuen avui sobre els llibres que es publiquen. No vull aquí obrir un nou debat sobre la crítica literària, entre altres coses perquè no parlo ben bé del que diuen els veritables crítics literaris, sinó d’allò que escriuen i publiquen altres persones, sovint amb molt bona fe, per deixar constància del que pensen d’un llibre que els ha agradat.

    En aquest cas, titular el comentari “Un final devastador” és una manera perfecta de condicionar al cent per cent la lectura de la nova novel·la de Marta Rojals. Abans de saber-ne res més, ja tenim clar que al final del llibre ens espera una cosa grossa.

    Però, de fet, m’ha passat el mateix –ara sí– amb la crítica de Joan Josep Isern publicada a Vilaweb, on diu: “Fins arribar a les pàgines finals en què entra en escena un gir sorprenent que ens obliga a reconsiderar tot allò que hem llegit fins aleshores i a contemplar-ho a través d’una altra òptica.”

    Tornem-hi. Un llibre, especialment un llibre bo, no és una pel·lícula d’acció i crispetes, que cal promocionar amb tràilers que ho expliquen tot, que avancen les escenes que veurem i que expliquen els girs que hi haurà, fins i tot el final.

    D’un llibre se’n poden dir moltes coses per animar els lectors a llegir-lo, o per prevenir-los si la crítica és negativa. El que no crec que s’hagi de fer és condicionar tota la lectura, crear expectatives sobre el seu final, en definitiva: negar al futur lector la felicitat de la sorpresa i la prerrogativa de fer tot solet certs descobriments.

    Quan això passa, un acaba demanant que li deixin llegir els llibres en pau, que no li arruïnin les lectures. I torno al començament: tot plegat deu ser només un problema que tinc jo.

    • Hola,

      em sap greu si no t’agrada el títol. No l’he triat jo, però és veritat que està inclòs a l’article perquè d’alguna manera havia de destacar l’excel·lent construcció de la novel·la. No em sembla malament, doncs, però entenc que no t’agradi. Hi ha moltes maneres de parlar de llibres, jo m’hi dedico cada dia; des de converses sobre un aspecte molt concret d’un capítol a frases improvisades que aspiren a transmetre l’atmosfera de tota una novel·la. En qualsevol cas, quan redactava aquest comentari sobre L’altra, vaig anar amb compte de no desvelar res. Una apreciació tan general com “final devastador” no em sembla que tingui la importància que li atorgues.

    • Que prepotent que t´has tornat Roger Vilà i Padró. En fi,tu sabràs. No sé si la critica Damià Gallardo li ha arruïnat a algú la lectura de “L´altra”. El que si sé, donats els aires de superioritat que gastes, que a mi se m´han passat les ganes de llegir la que estas escrivint per terres franceses. Quan vivies a Sentmenat erets molt més senzill. T´aniria bé una cura d´humiliat. Encara et queda molt per atrapat al gran Jaume Cabré. Es clar que,com tu dius potser “tot plegat deu ser només un problema que tinc jo”. Que et vagi molt bé.

  2. Marta Rojals: lighteratura.
    Vi aigualit amb gasosa.
    Com la Moliner, com el Monzó.
    Hi, hi, hi; ha, ha, ha.
    I tots contents i fent l’ona.