Un estiu amb Francesc Parcerisas

12.06.2018

Estiu del 2014. Podria haver estat un altre, però aquest té significat en el nostre imaginari col·lectiu en acordar-se a un any tan simbòlic per a la nostra cultura com és el 1714. Així doncs, l’escriptor, poeta i traductor Francesc Parcerisas (Barcelona, 1944) ha triat aquest any concret per escriure un dietari que dona fe de la temporada estival del 2014 i que es desplega en les anotacions de diversa llargada que componen Un estiu (Quaderns Crema).

Francesc Parcerisas | Foto Manu Manzano

Els esdeveniments, observacions, lectures i reflexions narrades en aquestes pàgines ben escrites, i que són les pròpies d’una vacança amb consciència de vacança, parteixen del moment inaugural en què l’autor rememora els estius de la infantesa i l’adolescència en els quals el temps s’allargassava, semblava que no passava més que en les accions i sensacions que quedaven gravades a la retina, a la pell, a l’oïda, al gust, a l’olfacte. Els cinc sentits corporals ben desperts, i que decididament es volen així també en aquest estiu en què el poeta és a punt de fer setanta anys. Aquest és potser un altre dels motius que fan d’aquest dietari un dietari causal però amb la singularitat d’incloure altres perspectives que inviten a la lectura. I és així com Parcerisas al mateix temps que relata el moment present relata els moments viscuts en el passat els quals, inevitablement, el situen també en el futur, aquest no-lloc en tant que creació de la imaginació humana. No-lloc previsible, però, ja que durant aquest estiu fets irremeiables aboquen l’autor a una presa de consciència certa de la mort en la persona d’amics amb qui ha compartit dies, afanys i complicitats intel·lectuals.

Enmig de dies de contemplació desvagada en les primeres hores del matí a l’amable platja de Vilanova i la Geltrú, Francesc Parcerisas va a veure amics afectats per malalties greus: Josep Miquel Sobrer, Carles Miralles i Jaume Vallcorba, el seu editor, que va morir l’agost del 2014. Sobrer i Miralles, a la memòria dels quals dedica el llibre, van morir el gener del 2015.

Francesc Parcerisas | © Manu Manzano

Un estiu, doncs, ben concret, real, farcit de fets contundents però que, com tota realitat humana, presenta en la seva cara interna algun mite latent: el paradís perdut evocat i reviscut en tants moments del dietari i la caiguda d’aquest paradís com aquell qui s’estimba muntanya avall, fet metafísic que comporta penyora de ferides existencials, dolor, malaltia i mort. En aquestes pàgines on es relata el dolce far niente estival que, no obstant això, inclou un “dolç treball” en forma de comentari de lectures saboroses i engrescadores intel·lectualment parlant, apareixen també altres formes de malura: les demències senils. L’autor narra episodis dels diumenges que passa amb la seva mare carregada d’anys i amb la ment no sempre al lloc que havia estat, i que sembla recuperar alguna forma de vol quan és a missa, com alguns malalts de la memòria en recuperen un bri amb l’escolta d’una peça musical que els connecta amb una vivència profunda.

En aquest punt de la lectura m’he aturat a reflexionar aquest fet, ja que sembla haver-hi una relació entre creences religioses i dimensió espiritual de la persona quan aquesta dimensió ha estat nodrida amb experiències profundes que són les que emergeixen en un moment donat. El mateix Parcerisas, que es declara potser el primer apòstata que coneix, es fa ressò en el seu text d’aquests moments de revifalla de la mare en contacte amb l’experiència religiosa que sens dubte la commou.

Aquesta circumstància ens pot fer pensar que si fóssim només éssers racionals, o tan lògics i matemàtics sense cap fil connectat amb el misteri del que no sabem, no es donarien com es donen formes de viure l’espiritualitat de la qual la religió n’és una, com també ho és la mística, el conreu de l’art i la poesia. Entenent que tenim un cervell que actua a través de dos hemisferis, podem concloure que en tota realitat es donen diverses formes de gnosis, camins de coneixement. Si tanques una porta se n’obre una altra, sembla dir-nos la natura que sempre troba formes d’equilibri, com vasos comunicants. A la raó en punta l’equilibra l’esclat de la imaginació creativa i els somnis, i fins i tot les utopies que ens projecten endavant com també fa la poesia amb les seves intuïcions, aquest coneixement instantani de com si encenguessis un llum a les fosques.

Francesc Parcerisas | © Manu Manzano

La vida humana es nodreix de gnosis diverses i se sustenta en el relat. I si amb el relat oral ja donem una raó de ser als fets de la nostra vida, és amb l’escriptura que el fixem. Així, amb temprança i elegància estilística, a Un estiu Francesc Parcerisas ofereix als lectors un retaule que, salvant les distàncies de temps, cultura, gènere creatiu, composició i estil, podríem comparar-lo amb el tríptic El Jardí de les delícies d’Hieronymus Bosch. En el seu retaule, l’escriptor Parcerisas narra un estiu personal. Però és a través dels continguts que en el relat s’entronquen amb els mites que podem compartir que ens podem reconèixer com a éssers humans amb desig de paradís al costat de tot allò que ens en foragita. És també a través dels continguts que toquen l’universal de l’experiència humana que podem reconèixer-nos en algun aspecte generacional, cultural, intel·lectual o sensorial. Perquè no en va en aquestes pàgines del dietari de Francesc Parcerisas podem trobar referències ben properes que ens agermanen en el que a mi m’agrada dir un espai blau: el cel que com un tendal transparent dona un color blau tamisat a una vila costanera, sense oblidar la carícia sobre la pell d’aquella brisa, també de color blau encara que no la vegis, que mitiga la xafogor de l’estiu vora el mar.