Un diumenge a la Mostra

Gràcies a totes les companyies que segueixen treballant per alçar el teatre familiar a la categoria que es mereix.

Quan un va a la Mostra d’Igualada, intenta planificar el seu recorregut per poder veure el màxim d’espectacles possibles, i així va ser el meu cas. De les deu del matí fins a les set de la tarda, diumenge passat vam fer una bona marató de teatre familiar a la 30a Mostra.

La meva ruta va començar a l’Espai Cívic Centre per veure el meravellós Piccoli Sentimenti de la companyia belga Tof Théâtre. Un espai petit ple de sorra gruixuda, canyes de bambú, petites construccions de fusta, pedres, una font d’aigua que gira com un molí de riu i objectes que ens situen en un espai bonic i misteriós, tranquil i incert, màgic i curiós. De sobte, apareix una criatura que s’arrossega per l’escenari que ens farà viure tota mena de sentiments: por, desig, solitud, alegria, enuig, sorpresa… i tot sense ni una paraula. Únicament escoltant, mirant i tocant. L’espectacle explica la vida d’aquesta criatura des que es lleva fins que se’n va a dormir. I això, que semblaria tan simple, ens atrapa i en ens manté enganxats des del primer moment. L’execució és brutal per part de les dues intèrprets, que manipulen i toquen instruments curiosos per crear un excel·lent espai sonor. El fundador de la companyia, Alain Moreu, defineix el seu treball com “realisme en miniatura”… i tan real. Els infants que estaven a la sala van quedar bocabadats amb el seu treball i un servidor, també. Felicitats.

La meva segona parada va ser a les Cotxeres dels Moixiganguers, per veure l’espectacle El senyor petit, de la companyia catalana Teatre a la Fuga. Una obra de teatre de text per a tota la família. La història ens parla de la Laura, que està embarassada, i abans que neixi el seu fill voldria tornar a veure el seu amic imaginari: el senyor petit. I ens mostren la seva infància per poder ensenyar-nos-el. De l’espectacle destaquem la interpretació de la Laura Pujolàs i la Tere Solà que intenten defensar una dramatúrgia que no acaba de ser rodona. I d’aquí me’n vaig anar cap al carrer.

El tercer espectacle que vaig veure diumenge va ser el Back 2 Classics de la companyia catalana Planeta Trampolí, a la plaça de Cal Font. N’Angel de Miguel, cofundador de BotProject i formador de llit elàstic a diferents associacions de circ, crea el seu primer espectacle en solitari. Entre sol i núvol, i tot i alguns problemes tècnics al començament de l’espectacle, de Miguel va aconseguir posar-se el públic a la butxaca des de l’inici fins al final. Ell sol amb un llit elàstic i una taula de dj amb dos tocadiscos, fusiona el circ (acrobàcia, clown…) amb cultures més urbanes a través del ball, la música i l’scratch amb vinils. Divertit i fresc. Com cridava ell repetides vegades: Cool!!!

Després d’un descans per dinar i prendre el poc sol que quedava a Igualada, a la tarda vam anar al Teatre de l’Aurora a veure Petit Big Blue, de la companyia valenciana PanicMap Proyectos Escénicos. Dos ballarins, a través del gest i de la dansa, juguen amb el moviment i amb les arts visuals (videomapping a les parets i a terra amb formes i colors) i ens ofereixen una experiència diferent per reconèixer les nostres emocions. Ens explica la relació entre el Petit Big Blue, que és gran i blau, i la seva companya Ene, més petita i vermella. Un espectacle pensat, amb encert, perquè els més petits gaudeixin dels trenta-cinc minuts que dura l’espectacle.

I de nou cap a la plaça de Cal Font, a veure l’espectacle de carrer El gran final, de la companyia Bucraá Circus. Comença l’espectacle amb l’entrada de dos pallassos (Pau Palaus i Fernando Vilella) tirant cadascú del seu carro. Els dos personatges es retroben després d’haver-se hagut de separar fa molts anys. Només amb l’estètica de la posada en escena –vestuari, escenografia i atrezzo– ja quedes atrapat des del primer moment. I a més a més, ells dos brillen en cada escena. Però de cop… va començar a ploure, i tot i que ells van intentar seguir, la pluja va vèncer. Em quedo amb les ganes de veure’l sencer. Haurem de consultar la seva gira d’actuacions per poder gaudir del que semblava ser un dels grans espectacles de clown de la Mostra.

I per acabar, vaig anar a veure a una de les companyies més veteranes que tenim a Catalunya, Teatre Mòbil amb l’espectacle Oops!. Una companyia fundada el 1984 i que encara aconsegueix allò que sembla tan fàcil però que és tan difícil, fer-nos riure. I és que Oops! només pretén això. Jordi Girabal i Atilà Puig ens mostren una bateria d’esquetxos on els més petits i els més grans vam passar una estona molt divertida. El punt àlgid de l’espectacle arriba amb el número final, on apareix un home alt i llarguerut i un altre home amb tres cames… Però no explicaré res més, ho haureu de veure!

I aquí finalitza el meu diumenge de Mostra. No vull acabar el meu escrit sense donar les gràcies a en Pep Farrés i companyia per aconseguir que la 30a Mostra d’Igualada torni a ser recordada. Gràcies a tots per treballar pel teatre per a tots els públics. I gràcies a les companyies que segueixen treballant per alçar-lo a la categoria que es mereix.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació