Un dia qualsevol pot canviar la vida

'Un dia qualsevol' és una comèdia crepuscular i lluminosa. Oriol Tarrasón ha escrit i dirigit un text esplèndid, que és la primera (però no l'única) virtut de l'espectacle.

Bernat Puigtobella

Bernat Puigtobella

Editor de Núvol.

Un dia qualsevol és una comèdia crepuscular i lluminosa. Oriol Tarrasón ha escrit i dirigit un text esplèndid, que és la primera (però no l’única) virtut de l’espectacle que s’ha estrenat aquest dimecres a La Villarroel dins la programació de Festival Grec.

Aquesta nova producció, que pot consagrar la companyia Les Antonietes, arriba després d’una trajectòria de deu anys en què els hem vist fer sobretot textos clàssics, com Un enemic del poble d’Ibsen, Un tramvia anomenat desig, de Tennessee Williams o Un somni americà, un espectacle a partir de textos de Miller, O’Neill, Steinbeck o Williams o Vània, a partir de Txèkhov.

La darrera producció de les Antonietes va ser la història d’un traingle amorós, l’Otel·lo de Shakespeare, que Tarrasón va dirigir amb només tres actors, que interpretaven Otel·lo. Iago i Desdèmona. Són imperatius de la precarietat que afuen l’enginy i sovint són un estímul de creativitat. Aquí també ha construït un triangle singular i passional format per la Solange (Imma Colomer), en Mateu (Pep Ferrer) i Ernest (Quimet Pla), tres personatges que s’ha refugiat o els han aparcat en una residència de la tercera edat, on viuen sota la supervisió de la Rosa, la directora de la companyia, interpretada per Annabel Castan, una de les fundadores de la companyia. De la tragèdia de Shakespeare (un autor del qual Les Antonietes també han fet una obra lleugera com Molt soroll per no res) passem a una comèdia àcida i tendra de factura pròpia. Tarrasón ja havia demostrat la seva perícia dramatúrgica treballant textos d’altri, però aquí es revela com un autor amb totes les lletres. Ho fa acompanyat d’uns actors que massa sovint hem vist fer papers secundaris en grans produccions però que aquí poden esplaiar-se amb tot el virtuosisme de què són capaços.

Imma Colomer ha dibuixat un personatge precís, ple de matisos. Marta aterra a una residència després de quedar vídua, amb la voluntat de reinventar-se més que no pas d’enterrar-s’hi. Només posar els peus al Bon Repòs, decideix canviar de nom i fer-se dir Solange. La Solange es troba en l’adolescència de l’ancianitat, aquell espai intersticial en què despunta l’infantilisme de la vellesa però encara arrosseguem el desig de l’edat adulta. És una dona gran que es prepara per ser vella però que encara té la plenitud d’una dona capaç de desitjar i estimar. Solange aviat s’adona que aquesta residència, on els companys moren dia sí dia també, és en realitat una sala d’espera plena de vells semicatatònics, magníficament interpretats per colla d’actors amateurs, que fan de cor i una mica de bulto en aquesta peça de cambra.

En aquesta sala d’espera, hi ha dos personatges que es resisteixen a morir i que revifaran gràcies a l’energia de Solange. Són dos homes que comparteixen habitació però que viuen corsecats per la solitud. Ella els ajudarà a enfrontar-se a les seves pors i desitjos (també els sexuals), tot compartint amb ells les seves pròpies angoixes i contradiccions, i els guiarà cap a l’alliberament de descobrir que no volen viure sols. Tot això sona molt bonic però seria enormement previsible sense la gràcia dels diàlegs, farcit de rèpliques ocurrents, el ritme escènic (proper a la sitcom), i la grandesa de les interpretacions, amb una Annabel Castan continguda però exacta, txekhoviana, un Quimet Pla pletòricament furiós, que explota una paleta d’emocions que van de la indignació a la supèrbia més hilarant. I un Pep Ferrer magnífic, que interpreta un home derrotat i ciclotímic, el personatge més txekhovià de l’obra. D’Imma Colomer us diré que torna a estar sensacional, tan esplèndida com a Un tret al cap, de Pau Miró, que molts vau poder veure a la Beckett. I demostra una vegada més que no li han donat el Premi Margarida Xirgu perquè sí. La seva Solange és una alenada d’esperança, que ens ajuda a entendre que un dia qualsevol podem morir, però també ens pot canviar la vida. L’obra de Tarrasón és un crit de llibertat, un al·legat contra la fatalitat de fer-se vell.

Podeu comprar les entrades al web de La Villarroel.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació