Un crit de realitat

10.09.2018

El passat dijous 6 de setembre, el Recinte Modernista de Sant Pau va acollir dues celebracions en un mateix acte: el cinquantè aniversari de la Universitat Autònoma de Barcelona i la inauguració del curs 2018-2019.  Un curs dedicat als moviments migratoris que ja han estat la causa de milers de morts. La Universitat dedicarà un seguit d’activitats a aquesta temàtica al llarg del curs.

Imatge de l’espectacle de Sol Picó, ‘Halab’, representat al Recinte Modernista de Sant Pau.

La lliçó inaugural ha anat a càrrec d’Òscar Camps, fundador de l’ONG Proactiva Open Arms, que té com a missió principal rescatar del mar els refugiats que arriben a Europa. Després de les actuacions musicals del Cor de la UAB i del grup Orpheus XXI, Halab és l’espectacle que posa fi a aquesta intensa jornada; una peça de Sol Picó que ens exposa una part de la nostra realitat que no tots volen mirar, i parla en nom d’aquelles víctimes que ja no ho poden fer.

Aquesta vegada, però, coneixerem Halab com a espectacle i també com a procés creatiu, parlarem del resultat final i del camí que ha hagut de recórrer abans d’arribar a l’escenari. Halab s’estrena el 22 d’abril de 2017 al Sismògraf d’Olot interpretada per 24 ballarins estudiants del Conservatori Superior de Dansa de Barcelona. En aquesta ocasió, després de diverses representacions per Europa amb diferents intèrprets, Halab reuneix 14 ballarins que provenen de formacions i experiències diverses i se submergeixen en una intensa tasca d’aprenentatge i recreació de la peça. Halab és per tant, una peça viva que no ens permet parlar-ne com quelcom fix, ja que reneix cada vegada que es representa, en situacions i contextos diferents, però sempre mantenint clar un objectiu: expressar una realitat de la qual, d’alguna manera, som responsables. “Europa mira cap a un altre costat i el nostre silenci és complicitat” són part de les paraules que la mateixa Sol Picó, també intèrpret aquesta vegada, anuncia per un megàfon. La peça de la ballarina valenciana és un crit que davant aquest silenci encara se sent més fort; un crit que no només destapa les orelles, sinó que pretén fer-nos obrir els ulls i ho aconsegueix. Ens posa davant de la nostra mirada un fet real i cru, i, després d’això, ja no podem mirar cap a una altra banda. Halab sacseja l’espectador, el remou, li planta davant dels ulls unes imatges que el faran pensar.

Tot el procés ha estat també pels ballarins una oportunitat de treballar amb rigor sota les pautes d’una excel·lent professional com és Sol Picó, que ha comptat amb l’ajuda del seu assistent Carlos Fernández, també excel·lent en la seva tasca. Igual que les seves peces a l’escenari, Sol és transparent i directa en la seva direcció, clara amb les seves idees i al mateix temps propera i humil; un conjunt de característiques que faciliten la feina en el procés creatiu, essent d’aquesta manera un procés orgànic però intens i molt viu, que s’ha dut a terme en un temps màxim de tres dies. Halab suposa una potent experiència artística i al mateix temps és una gran experiència social, que demostra la força de la cultura per implicar-se en les causes humanitàries.

Comença l’acció. Els ballarins entren a escena carregant una balsa a l’esquena, sobre unes robes elegants i sabates de tacó, la dissonància entre aquests dos elements ja fa entrar en conflicte la ment de l’espectador. Es tracta d’un espectacle itinerant en el qual els intèrprets inicien l’obra caminant sota aquesta gran balsa, i s’aturen i hi pugen a dins: comença el viatge, marxen però descalços, abandonant les seves sabates. Després d’aquest viatge pel mar, que ha finalitzat amb una imatge final desoladora: cossos escampats per terra, esgotats, sense terra i alguns sense vida.

Imatge de l’espectacle de Sol Picó, ‘Halab’, representat al Recinte Modernista de Sant Pau.

 

L’elegància i el bon gust ja no hi tenen res a fer en un cos que es baralla amb el mar per sobreviure, que està sol i ningú l’ajuda. Inicia el cant de l’ària “Sola, perduta, abandonata”, que  interpreta amb gran èxit la soprano catalana Begoña Alberdi, acompanyada de la dansa de Sol Picó, precisa i emotiva, amb l’energia adequada en cada moment. Seguidament, s’enceta la segona part fent un cercle al voltant d’una gran ampolla. Del mar hem passat a la terra, però una terra que no és concreta, on comença una dansa d’una força tribal, i amb una càrrega dramàtica important. El gest és directe, penetrant, sovint amb un to expressionista, però sempre en la mesura correcta gràcies a l’equilibri dramàtic que la coreògrafa exigeix als seus intèrprets. Una segona part de cossos que pesen, literalment, tendeixen a la terra, juguen amb el contrapès, fent sempre present aquest pes: el pes de les morts al Mediterrani, el que ens hauria de pesar la consciència.

Ara bé, a causa de les fortes pluges, el dijous 6 de setembre la peça no va poder ser representada en la seva totalitat. Malgrat les dimensions del Recinte Modernista de Sant Pau, no es va trobar una sala alternativa on poder-la dur a terme. No per aquest motiu no vam poder complir el que era el nostre objectiu final: arribar a la gent i fer-los moure escrivint un missatge d’esperança i enganxant-lo a la gran balsa que restava estesa al terra de l’edifici. El que havia començat essent un escenari de tristesa i desolació, va acabar recobert de bons desitjos per la humanitat. Vam aconseguir una petita acció per part de cada un dels assistents. Per això la satisfacció i l’agraïment ens van omplir. L’obra ha fet evident una vegada més el seu caràcter viu, que hem hagut d’adaptar i readaptar a les circumstàncies sense que el seu objectiu es veiés afectat. Gràcies a la rapidesa de tot l’equip, la seva capacitat de reacció, el seu compromís i a la implicació dels ballarins.

La Història d’Halab és, per tant, part de la nostra història, una part trista i fosca de la nostra història que no hem de deixar de banda. Una obra crítica i punyent, com totes les creacions de la coreògrafa que mai deixen indiferent a l’espectador.