Un Carousel de dues cares

31.07.2018

Una gran fanfàrria sona al Teatre Grec, un cor de ballarins s’està deu minuts fent giragonses. Nois i noies ballant un ball tradicional, antic, d’aquells que es ballen amb cercle amb els passos ben marcats. Tot molt clàssic. Al bell mig, un preciós cavall de fira. O com en diuen a Amèrica, de carrusel. I és això. Carousel, el musical creat per Rodgers & Hammerstein al llunyà 1945. Darrere el cor de ballarins, una impecable orquestra molt nombrosa dirigida per l’enèrgic Xavi Torras. Al bell mig del públic s’ho mira amb “carinyo” Daniel Anglès, el director i sens dubte una de les figures més importants del musical en català. Tot té una pinta fabulosa. I després del número d’obertura comença la història. Ai las, la història!

Una gran fanfàrria sona al Teatre Grec. | © Festival Grec

Dues noies, joves, en edat de merèixer (expressió molt apropiada pel to de tot plegat) estan esvalotades mentre la mestressa del carrusel les renya per haver coquetejat amb l’encarregat de l’atracció. Elles es defensen i se’n riuen. Ràpidament apareix l’home al qual es refereixen que demana amb autoritat i pedanteria que la mestressa li expliqui perquè escridassa tant a les dues noies. Una de les noies li diu que l’està escridassant perquè ell l’ha agafat per la cintura. Billy Bigelow (Miquel Fernández), l’encarregat, contesta: “És això doncs? No es pot agafar una noia per la cintura sense el seu permís?”. I ja està. La fatxenderia del noi es posa per sobre de la mestressa i queda com un milhomes (ara en diríem “machirulo”) davant les dues noies. El que en treu però és un acomiadament i una cita amb la noia escollida. Així doncs, breument, se’ns descriu part de l’essència del personatge de Billy Bigellow. Cap problema. Un arquetip masculí. Després es dóna pas a la primera cançó on coneixem els personatges de les dues noies la Julie Jordan (Diana Roig), l’escollida (ara en podríem de dir assetjada), i la Carrie Pipperidge (Anna Moliner). Se’ns defineixen llavors dos rols diferents, una més enamoradissa i ingènua (Carrie) i una altra més enigmàtica, reflexiva i pensem que més independent (Julie). Però la trama avança, la relació entre la Julie i el Billy pren forma mitjançant la fabulosa cançó Si t’estimés (If I loved you) en què s’acaben comprometent. I dos mesos després és l’amiga qui anuncia matrimoni amb un senyor ambiciós, Enoch Snow. Però mentre preparen la primera mariscada de l’any al mes de juny (data celebrada a Nova Inglaterra, on transcorre l’acció), ens assabentem que el Billy Bigellow ha pegat a la seva dona. A l’escena següent apareix la Julie per anunciar-li al seu marit que està embarassada. Fem una parada doncs. La que podíem intuir com a personatge femení fort i independent és sens dubte la víctima, la dòcil esposa relegada a ser mare i a ser el sac de boxa per colpejar les frustracions del marit. Un retrat fidedigne de la dona en aquella època. Bé, de tantes i tantes èpoques…

Però ara, aquest any, bé, des de ja fa un temps llarg, aquestes actituds, aquests arquetips ens fa molta mandra veure’ls representats. Fins i tot podríem dir que ens poden causar certa indignació. I sens dubte, Carousel és una història que ara es llegeix no sols com a anacrònica sinó fins i tot com a tòxica. El problema però no està en el personatge del Billy, sinó en el d’elles. Però quan al segon acte hi ha el punt de gir i la trama avança 15 anys, el fantasma de Billy amb intenció de donar-li un objecte a la seva adolescent filla que no el reconeix, l’acaba colpejant (cop gens representat, per cert). Aquesta li comentarà a la seva mare que malgrat no conèixer-lo, el cop no li ha fet mal, que ha estat com si li fes un petó a la mà.

Senyors/es, sens dubte aquesta frase és la més criminal de l’obra. Entenem la intenció amb què ho diu, és el seu pare i pot sentir que hi ha més amor que maldat, però…. És que jo mateix escrivint aquesta frase, aquesta falsa excusa em sento miserable. Però el problema no és l’acte perpetrat pel personatge, sinó que els personatges femenins acceptin la violència que se’ls hi ha exercit i l’entenguin com una mostra d’amor. En dir aquesta frase, i alguna mostra més d’amor que s’expressa al final, la meva jove veïna espectadora, la qual desconeixia, s’indignava i es posava les mans a la cara. Per calmar-la (tampoc calia, la veritat) sols vaig tenir esma de dir-li que havia d’entendre que era un musical molt antic. Em vaig abonar a la teoria fàcil. La història es basa en una obra hongaresa d’èxit del 1909. Ja en aquesta obra, de nom Liliom, de Ferenc Molnar, la filla ja fa la reflexió del cop i el petó. Gairebé 40 anys després, Oscar Hammerstein II, firmant del llibret i les lletres no ho va veure escandalós. Bé, era el 1945. Però llavors, ens hem de preguntar perquè l’any 2018 s’ha de representar una obra amb aquests arquetips que de ben segur que a molts els hi deuen haver fet mal a les orelles?

La mateixa pregunta es va fer la Gemma Moraleda, editora del bloc Somnis de teatre. De la mateixa manera que va criticar el relat testosterònic i misogin del Gilgamesh de La perla 29 (a Can Núvol tampoc va caure en gràcia), lamenta la tria d’aquest musical: el considera “un manual d’adoctrinament sobre què fer si el teu marit et pega”. Moraleda es qüestiona la responsabilitat dels programadors a l’hora de programar un text que malgrat ser antic pot donar “missatges increïblement tòxics” a més d’una dona que (per estadística) sigui maltractada. L’article complet el teniu aquí.

A l’altra banda està Marisol González, una de les activistes més entusiastes dels musicals, editora de Todomusicales.com i creadora i productora del concert Amor x Amor que enguany ha celebrat la seva segona edició. La Marisol passa més de puntetes sobre el tema i, tot i admetre que el tema desperta certa polèmica, remarca unes declaracions de l’estrella de Broadway Kelly O’Hara (qui va interpretar el paper de Julie Jordan) en què comenta que el seu personatge reflecteix el que succeeix un bon dia i que “explorar aquesta actitud és important per sanar-ho”.

És a dir, una reclama la no representació d’aquestes històries. L’altra es posiciona per mostrar-les i que la cosa supuri. Un debat complex. Jo mateix, malgrat la indignació, tampoc soc tan bel·ligerant. Hem de perdre l’oportunitat de veure representat de manera excel·lent un musical històric com aquest pel fet que gran part del missatge que es transmet és anacrònic i fins i tot feridor? Si així ho féssim, és probable que molts altres arguments d’obres clàssiques musicals no passessin el codi deontològic. Entenc l’argument que puguin haver-hi dones i homes que se sentin reforçats en les seves misèries amb aquest personatge, però també aposto per la intel·ligència de l’espectador que sàpiga veure la maldat inexcusable dels actes de Billy Bigellow i la penosa servitud de mare i filla.

Mentrestant, al final de l’obra, la veïna i l’amiga amb qui venia celebraven l’execució del musical, elogiant cadascun dels protagonistes. Sí senyors, Miquel Fernández està estratosfèric vocalment, però un pèl caricaturitzat en la interpretació; Anna Moliner i Ivan Labanda mostren una química brutal; Nina, tot i en segon pla, es menja l’escenari; i Diana Roig defensa el personatge menys agraït, resignat, però amb una ressonància vocal única. Però malgrat celebrar l’execució tècnica del musical estaven profundament indignades i reclamaven que s’hagués fet una revisió del text, una adaptació més correcta, “com fan amb els textos de Shakespeare”. La transcendència i importància de Carousel no és la mateixa que les obres del bard anglès. Tot i que si em permeteu la fantasia, m’imagino un Carousel que succeeixi en uns autos de xoc, amb un Billy Bigellow que sigui el “macarra” encarregat, pujat dempeus passant de cotxe en cotxe, fins a arribar a la Julie Jordan, una “xoni” de polígon que sàpiga fer-se valorar tot i caure en l’encant rude del seu Billy. Yo soy la Juani + Carousel. Llàstima que Bigas Luna no hi sigui. Això sí, no sé on ubicaria el Tomàs Molina en aquesta nova adaptació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Sembla increïble que una creació artística generi aquesta mena de debats. Crec que tots plegats ja som prou grandets per saber discernir què està bé i què està malament, i què és real i què és ficció. O és una pura necessitat de demostrar que “jo tinc més consciència social que els altres, i per això seré el primer de queixar-me d’una cosa que és evident que s’ha d’entendre en el context de l’època, però és igual, faig el post i quedo súper molón”. Per cert, o tenim la pell fina per algunes coses, o pleguem, perquè a El Mikado, és la Katisha, una senyora gran, la que assetja a un jove, i en aquest cas ningú s’ha queixat de res. Al pas que anem, ja veig a venir que tard o d’hora aquests crítics demanaran deixar de representar els Pastorets al·legant que s’hi fa apologia del bullying (cap a Satanàs).