Un capvespre amb Meg Stuart

12.11.2018

Ho confesso: quan el passat dimecres vaig entrar al Mercat de les Flors desconeixia qui era Meg Stuart. Persones de solvència professional contrastada m’havien recomanat una i dues vegades que no em perdés algun dels seus espectacles, que des de dijous i fins diumenge es podien veure al Mercat de les Flors, gràcies a l’embranzida de l’Àngels Margarit. La meva veueta interior escolta: i després fa i desfà. Érem dimecres i s’havia de celebrar. Així que, passa’t el titubeig, ja era asseguda a la butaca de la sala Pina Bausch. A terra, en una cantonada de l’escenari la llum tènue espurnejava damunt una guitarra elèctrica recolzada a una taula amb un ordinador.

La coreògrafa Meg Stuart presenta ‘An evening of solo works’ al Mercat de les Flors.

A la vetllada se’ns presentaven cinc solos que són en realitat el moll de l’os d’altres espectacles. Un despullament de la biografia viscuda i ballada de la coreògrafa. La vesprada de dansa s’iniciaria amb l’atmosfera musical creada en directe per Brendan Dougherty. Aleshores aparegué Meg Stuart que obrí la nit amb ATARI (2018) una peça farcida d’exploracions i improvisacions calculades. Una presentació directe i contundent. Un vessament de moviments esdevingut un veritable statement coreogràfic. A partir d’aquí, què? –em vaig preguntar–.

La pregunta es responia sola: a partir d’aquí el què vulgui. I la veu en aquest I Take it back  (2007), durant el segon solo dramatitzat, s’esdevingué una extensió dels braços. El ventall que s’havia obert amb el cos en el solo anterior ara es replegava: la figura de Meg Stuart se cenyia a la verticalitat d’un micròfon de peu. Els moviments continguts dels braços plegats o replegats eren contradits per la seva veu evocant un reguitzell de records i pronunciant un facinerós “I Take it back”: un  leitmotiv que obria i tancava la capsa de les cites de la memòria personal, agredolça i emotiva alhora que les seqüències mínimes de moviment.

A mig capvespre arribà XXX for Arlene and Colleagues (1995) una peça tal vegada més dramàtica que converteix a la coreògrafa en una actriu que la sap llarga –i la sap dir tota únicament aixecant una cella!–. Un paper dramàtic in crescendo al ritme del Je t’aime de Serge Gainsbourg –amb esquitxos de Duchamp i Paganini–que la contradiu i, d’excel·lent humor, acaba desfermant-la en un clímax de ball alliberat. Arribats on érem, doncs, i pel quart solo ja ens podíem esperar qualsevol cosa. I sí, aquesta cosa arribà amb el solo Blanket Lady (2012) la peça més arty, la més performàtica de la nit. Aquesta proposta altament estètica ens presenta la deconstrucció del cos de la dona en la seva construcció. A l’escenari la nuesa de la Meg Stuart, de nou dins el ritme musical creat per B. Dougherty, acaba deconstruït construint-se. La pell serà un cos intervingut pel costructo cultural i de gènere. El cos de la ballarina acaba abrigallat de capes i capes d’edredó, una idea tan brillant com simple de Claudia Hilla, responsable del vestuari. Meg Stuart transformada en una autèntica “menina” digne d’inserir-se dins l’obra  Las Meninas de Velázquez, però fent notar la impossibilitat del moviment d’uns peus feixucs, incapacitats i primitius. Tot ella feta un manyoc discapacitat per terra.

Amb All songs have been exhausted (2013) la vetllada es clou reprenent el fil de l’exploració del moviment. El cos torna a la cerca de les empremtes que són memòria ballada. Els seus braços voleien a l’escenari. El present ballat d’aquesta donassa de la dansa és fang masegat però disponible. Amb el rastre de l’experiència professional i íntima a la pell però, com el fang,  sempre llest per la renovació i la recreació.

Un capvespre esplèndid de cinc solos que em van portar a sortir del Mercat, amb la irremeiable sensació d’haver-me fet amiga de la Meg Stuart. O, més ben dit, de tenir-la des d’aleshores per amiga meva.