Un Calígula molt descafeïnat

Una història d’amor i horror, de repressió i llibertat, d’odi i passió. Calígula és tot això i més. Albert Camus va publicar l’obra el 1944 i, des de llavors, se n’han fet diverses versions. I clar, quan això passa, cal cuidar els detalls al màxim i donar els matisos justos per poder sorprendre el públic. Això és el que ha intentat fer Mario Gas en el festival Grec. Se’n podrien treure dues conclusions: interpretacions sublims, però una posada en escena que tot just rebria la qualificació de “necessita millorar”.

Anem per parts. En sortir del teatre Grec un servidor pensa, sense exageració: “Ha estat impressionant”. És evident que la pompositat i la magnificència que atorga l’espai on es representava l’obra tenen un paper molt destacat per fer aquesta valoració inicial. Però, en el camí cap a casa, les primeres impressions es van modulant i agafen un aire diferent. Mario Gas ha construït una versió que frega moltes vegades la frontera entre la versemblança i el psicodèlic.

És cert que parlar de versemblança a Calígula és complicat, ja que, com tots sabem, el personatge protagonista està boig i actua amb falta de sentit de la moralitat. Però d’aquí a introduir un moment absurd de ball i música hi ha un pas. I és que potser no calia veure als actors ballant a ritme de David Bowie. Si l’objectiu era trencar amb la monotonia de les reflexions i els diàlegs, sense dubte, aquesta no era la millor manera.

D’altra banda, tot sigui dit de pas, el nivell de les converses entre els personatges tampoc era tan feixuc com per justificar un moment d’esbarjo. Però bé, si intentem oblidar aquesta escena totalment prescindible, ens continuarem trobant una versió de Calígula molt plana, sense la profunditat que exigeix el text. I això que l’escenari estava fet amb l’objectiu de potenciar el valor de la paraula: l’escenografia es basava en un simple terra inclinat que simulava els nínxols d’un cementeri, dos dels quals s’obrien en un instant puntual. Doncs bé, aquesta austeritat fa pensar que és una obra en la qual les converses són importants, però al final es queden en la simple superfície i redundància.

Si una cosa té aquesta versió, és la repetició del missatge una vegada rere l’altra. Calígula perd el seny després de la mort de la seva germana i amant, i és llavors quan es torna un governant que tortura i assassina a la seva població. També juga un paper destacat el seu grau de manipulació i perversitat que fa arrossegar a tots els habitants cap a l’horror que representa la lògica. La reiteració de les idees resulta especialment pesada en la segona part, clarament faltada d’elements que activessin el relat.

Tot no pot ser negre, i per al final deixo el que va ser el millor de l’obra: les excel·lents interpretacions. Pablo Derqui s’ha posat a la pell d’un Calígula que arriba a l’espectador d’una forma impactant i cruel, com ha de ser. L’actor ha sabut estar a l’altura del paper de l’emperador romà, al costat de Mónica López que, malgrat les contrarietats del seu personatge (Cesonia), li dóna a l’obra les dosis de realitat que tant necessita.

La resta de l’elenc actua com a complement a l’espera de l’èpic final. I és que, amb encert, tot gira exclusivament al voltant de Calígula. Així doncs, per sort, les bones interpretacions fan que quedi, almenys a mi, un bon regust de boca uns dies després de veure Calígula, però aquesta proposta potser no era la millor per a corregir els errors de Les bruixes de Salem, que es va veure l’any passat al festival Grec. A Calígula, una història coneguda pel públic, calia haver sorprès i captat l’interès dels espectadors d’una forma força diferent de la que s’ha fet.