Un cabaret pel masclisme de cada dia

8.03.2018

8M. Les dones al carrer, a cridar ben fort. L’acte de denunciar és un acte alliberador. Denunciar el que un sent com a injustícia et fa sentir més fort/a, menys submís/sa. Tant se val que denunciïs al company de classe que t’ha pres l’entrepà a l’hora del pati, com que cinc homes t’han violat en un portal. La denúncia oficial, la denúncia social, la denúncia més expressiva i provocativa. Tot per fer valer els teus drets i protegir la teva integritat física i moral. I ni que sigui per un moment, poder dir sóc valent/a, no tinc por. Després d’aquest moment segurament començarà el judici social, l’acarnissament per part d’uns per haver denunciat, els dubtes sobre la teva honorabilitat, per ser valent/a. I després la Justícia farà la seva feina. És un cicle de vida que ens fa avançar. Injustícia, denúncia, judici (social i de dret) i sentència. Però no és fàcil que en aquest país les sentències judicials i socials siguin equànimes. I el que hauria de fer-nos avançar, sembla més aviat que ens fa retrocedir.

Una escena de ‘Bellesa, bellesa’, un cabaret de la Cia. Fac-òF al Teatre Eòlia.

Però això no ve massa al cas. No ben bé, vaja. Parlem de la Cia FacF, un jove col·lectiu artístic de set actrius i un actor que aposten per un teatre transgressor, on la creació és un acte de denúncia permanent, una provocació per trencar i ser escoltats. Bellesa, bellesa és el quart projecte que creen. Abans han atacat als bancs, han destapat la duresa de l’abús sexual i fins i tot s’han atrevit a adaptar simbòlicament La casa de Bernarda Alba. Ara denuncien els micromasclismes instaurats en la nostra societat de manera irònica amb un espectacle (Un cabaret deformat, com diu el subtítol) que és un compendi de números performàtics i gags.

L’energia provocativa de la companyia es nota des del minut ú quan les noies i el noi desfilen primer en pilotes i després cada cop més vestits fins a acabar amb una espècie de burques fets amb bosses negres. La intensitat de la provocació però va basculant, com onades furioses que piquen i després reculen. I és que hi ha molta ràbia en tota l’obra. Però no és una ràbia sols contra l’home, sinó també contra la dona que es deixa seduir pel masclisme quotidià, el masclisme que el sistema capitalista dissemina. Això ho trobem sobretot en una sèrie de gags recurrents on diverses dones i un home segueixen els estúpids consells sobre bellesa d’una veu d’una youtuber amb accent llatí. Els gags comencen suaus (“Tienes que beber un litro de agua al día”) però cada cop es van fent més salvatges, més desagradables (fins a veure una dona rastrejar-se a la cara una compresa bruta). Tot per estar més chévere pel seu marit. La tendència dels gags és aquesta, posar al centre la dona i fer veure com la societat modela el seu comportament de manera absurda i denigrant. Una dona, en pla psicòloga histèrica, fa una espècie de test a una altra sobre el seu comportament, deixant-li clar que faci el que faci serà vilipendiada per la societat. O aquella noia i aquell noi que contesten preguntes sobre les seves relacions amoroses i sexuals recreant tòpics per després transgredir-los repetint el mateix gag però amb les posicions canviades i les respostes intercanviades. Tanmateix també hi ha moments més coreografiats on les dones ballen, on dues dones competeixen a veure qui fa el posat més provocatiu per Instagram o com una d’elles tracta de caminar mentre carrega una dona a l’esquena i arrossega unes altres dues agafades a les seves cames.

La provocació va dirigida ta a les dones com als homes, i sobre aquests es reserven un parell de moments on demoleixen la quarta paret: les dones amb roba interior i pintades com el Joker de Heath Ledger, pujant per les grades ballant i tirant-se a sobre de tots els homes que es troben, fent sortir a un parell a l’escenari i sotmetent-los a una sessió de twerking; però abans les actrius s’alineen una al costat de l’altra i ens donen als homes assistents una xerrada sobre com fer un bon cunnilingus. Tot i que van animar-nos a treure la llibreta i prendre nota, diria que la majoria se’ls veia bastant garratibats. Estem plens de punyetes… i tabús. I això que hi havia consells bastant… sucosos. L’element masculí de l’elenc (el Marc Arias) va acabar d’arrodonir la master class reivindicant el bon ús dels testicles en la pràctica sexual.

Així doncs FacF batallen a escena contra el mantell asfixiant del masclisme amb humor i provocació. Tant se val que alguns gags no transmetin originalitat, el que verdaderament importa és l’embolcall de tot plegat i l’energia amb què es planten dalt de l’escenari per cridar contra les actituds que denigren la dona i a favor de l’empoderament d’aquesta. La denúncia des del teatre ens farà més lliures a tots/es. Fight the (malepower!