Un altre petonet al cinema

25.06.2013

Fill de Caín o Hijo de Caín; depèn del cinema que es triï. Així es titula el primer llargmetratge de Jesús Monllaó, basat en la novel·la Querido Caín de l’aragonès Ignacio García-Valiño. Si es dobla a l’anglès, haurà de ser Son of Cain i José Coronado ja no parlarà en castellà. Però a les dues versions que es projecten a Catalunya, el personatge de Coronado, Carlos Albert, es manté ferm en el seu espanyol, fins i tot quan parla amb catalanoparlants, com la seva dona, Coral (Maria Molins), o els seus fills, Nico (David Solans) i Diana (Helena de la Torre). Això sí, se li escapa un petonet quan s’acomiada de Diana, la seva filla de set anys. El petó, però, l’introdueix en castellà: “¡Otro petonet!”. El senyor Albert també afavoreix alguns moments bilingües, com quan veu que Nico ha tret Diana de la banyera i li pregunta: “¿Qué haces?”, “Tenia fred”, respon el noi en la primera situació inquietant i ambigua que ens presenta Monllaó.

 

Fill de Caín

 

Aquests diàlegs bilingües proliferen quan entra en escena Julio Manrique, el psicòleg homònim i catalanoparlant que mirarà d’arreglar les relacions familiars a casa dels Albert. En la primera conversa amb el patriarca, sembla tant ferm com ell en mantenir la llengua, però, tot i que la comprensió entre tots dos és perfecta, Julio acaba concedint el canvi lingüístic i passa al castellà. Un fet tan freqüent com quotidià. Hi ha qui justifica aquests canvis perquè els considera una mostra d’educació, i hi ha qui els titlla de submissió lingüística. Però val a dir que és més comú sentir gent que es queixa perquè els han canviat al castellà (persones amb la voluntat d’aprendre el català) que no pas al contrari. Sigui com sigui, el que és clar és que ens hi trobem sovint, i el director ho reflecteix amb agudesa. Evidentment, tots aquests matisos sociolingüístics es perden amb el doblatge.

Però encara n’hi ha més. Si bé com a preludi intervé un secundari que parla en castellà amb un marcat accent anglès, més endavant arriba Jack Taylor, que fa d’Andrew Holseter (un mestre d’escacs) i que propicia l’estel·lar moment trilingüe: Nico-Andrew en anglès, Julio-Nico en català i Julio-Andrew en castellà, tot plegat en la mateixa conversa. I també els primers i únics subtítols, en català i de l’anglès, que, si també fóssim competents en la llengua anglosaxona, no caldrien. Però això ja són figues d’un altre paner.

Monllaó fa una pel·lícula trilingüe. No ens ha d’estranyar si tenim en compte que va estudiar Filologia Anglogermànica. En qualsevol cas, benvingut, ben entès i aplaudit treball. L’aportació de significat que té la identitat lingüística de cada personatge és essencial per arrodonir la comprensió de la trama. Cap problema. La realitat és multilingüe, i el cinema que ho reflecteix aconsegueix un plus de realisme i de versemblança.

Però Jesús Monllaó no es conforma amb aquesta triplicitat. Amb l’argument que han guionitzat Sergio Barrejón i David Victori, condueix l’espectador a través de tres possibles realitats. La primera és evident, ja la suggereix el títol i ho diuen la majoria d’entrevistes i crítiques: Nico és un malparit. Però amb enginyoses i inesperades revelacions, Monllaó ens fa dubtar, canviar d’opinió, tornar a dubtar, i…

 

José Coronado a Hijo de Caín

 

I per si encara no n’hi hagués prou amb aquestes dues tríades, el mateix títol proposa dues possibles relacions més entre Nico i el mite bíblic. Nico és com Caín? No ho és? I és fill de qui?

Tres plans en què hi ha triplicitats. Això ens fa multiplicar, i no dividir. I s’acosta a les infinites interpretacions de la mateixa realitat. Si bé sembla que en els àmbits econòmics i polítics anem en direcció a la globalització i a la uniformització, l’art fa evident, una vegada més, que és en la diversitat i en la diferència on hi ha l’essència genuïna de la humanitat: a Fill de Caín, quan els personatges parlen en llengües diferents i tot i així s’entenen, quan els espectadors canvien la seva interpretació dels fets, i quan, també els espectadors, poden connotar un arquetip cultural de maneres alternatives. I amb aquesta flexibilitat i fiabilitat, tots els “otros petonets” al cinema són benvinguts.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Un article molt interessant, que em farà anar a veure la pel·lícula, tot i que cada cop m’assemblo més a aquell personatge de Vila Matas que deia “nunca voy al cine”. Ara, tot això de la diversitat i el multilingüisme estaria més bé si tinguéssim unes institucions que no fossin de fireta. De moment, en aquest intercanvi aparentment innocu, tenim totes les de perdre, com l’estimada Marta sap molt bé. Potser aviat veurem pelis multilingüístiques, és a dir, parlades en farsi, urdu, cantonès o vés a saber, però aquí, de moment, quan truquem al RACC, posem per cas, haurem de seguir aguantant que ens contestin “Eon dia, en què puc servir-li?” O sigui que no anem bé.

    • Confiem, estimat Fulquet, que d’aquí a uns anys a Catalunya viuran persones multilingües i competents en català, castellà i urdú, farsi o cantonès… Ja estan aprenent el català a l’escola, i, si ningú ens esguerra els plans, entre ells parlaran en català. Hem de treure l’optimisme d’on sigui!