Ubi sunt els senyors del boom?

El cicle d’on venim, que va inundar de grues l’skyline d’arreu, ha deixat un paisatge post apocalíptic: edificis a mitges, barris sencers amb voreres i fanals però sense cases, urbanitzacions on no hi viu ningú, etc. Gemma Garcia Fàbrega és l’exploradora d’un paisatge devastat, en el que rates i escarbats s’enfilen ben amunt de la cadena tròfica, un lloc que fins llavors ocupaven “Els senyors del boom” (Saldonar, 2014).

La principal virtut de la crònica que ha escrit Gemma Garcia és que sintetitza en poc més de 120 pàgines una immensa trama, un intent només frustrat a causa de la mateixa cobdícia dels seus protagonistes, que pretenia transformar en un parc temàtic sense solució de continuïtat tota la costa dels Països Catalans, i més enllà. La gràcia és que posa noms i cognoms al sistema de connivències, interessos o directament de suborns entre el triangle màgic que formaven banca, promotors i polítics per aixecar l’imperi del totxo; en lloc de discursos teòrics i conceptes grandiloqüents, explica fets, dóna veu als moviments que s’oposaven a l’afany especulatiu i xifra les fortunes, les hectàrees, els camps de golf, els beneficis, els PAI (Programa d’Actuació Integrada) -”va haver-hi un temps en què a les bodes d’alguns pobles del País Valencià rere el «Visca els nuvis» habitual s’hi afegia el crit de «I visca els PAI!»”- i a través de deu empresaris construeix un relat de la bombolla immobiliària de principis de segle.

Hi ha una sèrie basada en la novel.la de Rafael Chirbes, “Crematorio” (Canal Plus, 2011), localitzada al País Valencià i amb Pepe Sancho de protagonista, que serveix de contrapunt a l’aproximació periodística de Gemma Garcia, la prosa de la qual secciona la pell morta del negoci immobiliari. Mentre la ficció televisiva posa l’atenció en les relacions socials, el passat familiar i l’element biogràfic com a fil conductor de les pràctiques mafioses, Garcia Fàbrega se centra en les empreses que s’encavalquen unes amb altres, en seguir el rastre dels diners i en dibuixar un mapa plausible de la corrupció. Un treball rigorós i descriptiu que en la concisió hi té la major virtut i segurament l’únic defecte, ja que l’acumulació de dades i de fets pot fer desistir més d’un d’abordar-ne la lectura, cosa que desaconsellem de totes totes perquè Els senyors del boom té tota la pinta de convertir-se en un document de referència, en un llibre de consulta obligada que cal tenir sempre a mà.

Abel Matutes, amo i senyor d’Eivissa, personatge central d’un dels capítols, és un dels casos més gràfics de la relació incestuosa entre poder polític i empresarial. L’elecció de Matutes, igual que amb els altres empresaris que conformen el nucli del llibre, dóna consistència al relat. Des d’Enrique Bañuelos, selfmade man que avui està involucrat en el projecte BCN World, fins a la família Sanahuja, el propi Matutes o Jesús Ger, el cervell que ideà Marina d’Or, cada empresari afegeix un matís a la trama, una idea que porta una mica més enllà l’enriquiment a costa de la destrucció del territori. En el camp empresarial, se’n diu innovació. Vista així, la crònica de Gemma Garcia seria com un museu de la corrupció urbanística, si no fos que en l’epíleg la periodista ens informa que en lloc d’extingir-se les formes d’innovació van canviant. I si ahir teníem uns quants mafiosos sense escrúpols, avui arriben els fons d’inversió, les societats SOCIMI i d’altres actors, incorporant una característica: que “la identitat dels compradors-inversors es dilueix darrere el nom dels fons i les empreses gestores”.

Sembla que Gemma Garcia Fàbrega haurà d’escriure una segona part.