Txèkhov. La incertesa com a esperança

El tren arribava dues hores tard. Anton Txèkhov s’impacientava i, amb ell, les tres actrius de Els dies que vindran, una obra de la companyia La Sueca dirigida per Cristina Cervià. “Puta Renfe”, proferia una de les protagonistes a l’inici d’aquesta, estrenada en el marc del darrer festival Temporada Alta. Una adaptació contemporània, sagaç i innovadora i, alhora, respectuosa amb l’essència del dramaturg rus. Recuperem aquesta crítica d’Agus Izquierdo ara que Els dies que vindran s’estrena el 14 de febrer al Teatre Akadèmia, on es podrà veure fins al 4 de març.

‘Els dies que vindran’ es podrà veure al Teatre Akadèmia del 14 de febrer al 4 de març.

Es podria equiparar Els dies que vindran amb una muntanya russa. I mai millor dit, perquè encarna a la perfecció el cànon femení de Txèkhov: unes dones que expressen el seu dolor, el seu cansament i patiment vers l’enemic lineal amb qui ens encarem cada dia, com a éssers tossuts i inconformistes que som. Els dies que vindran és un plor, un crit propulsat al buit d’un univers fosc, sense voluntat. Un aeroport d’emocions, de contraposicions, una orgia d’intensitats i de sentiments contrastats; ara riem, ara plorem. Per tant, s’ha d’entendre Els dies que vindran com una injecció existencialista en vena. La vida sembla avorrida i el pas del temps, soporífer.

I em direu: “un Txèkhov és un Txèkhov, es miri per on es miri”. D’acord, un dels mèrits de la producció consisteix a copsar aquell pessimisme conscient i murri txekhovià. Tots sabem que un referent, com més influent és, més difícil és d’imitar. En aquest cas, Els dies que vindran plasma a la perfecció el temperament més filosòfic del seu model. Ve a ser un manifest de les personatges que, després d’un segle, es transporten als nostres dies per avisar-nos que, per més progrés que hàgim viscut, tampoc hem canviat tant.

Altres temes són tractats de manera igualment profunda, com ara la desesperació d’aquell qui dubta, la valentia esbojarrada dels enamorats, la covardia dels optimistes, el desencantament provincià o l’estoïcisme més hipòcrita. A Els dies que vindran trobarem la naturalesa humana nua, despullada i alliberada de qualsevol filtre.

Tampoc seria just dir que l’obra només interpel·la al públic a través de la provocació d’una reflexió remota i distant. Per entendre la potència de l’obra i el seu discurs cal apreciar la constant interacció amb el públic. Amb dinamisme i un ritme enèrgic, les actrius participen i es relacionen amb el seu entorn, amb la sala, amb l’escenografia austera però molt ben aprofitada. Amb un repartiment, es podria afirmar, de luxe. I és que la interpretació de Clara Garcés, Mireia Vallès i Lavínia Vila és memorable. El trio d’artistes no només fan d’ambaixadores de les antiheroïnes de Txèkhov sinó que adopten aquell tarannà d’individu incomplet: reivindicatives i irremeiablement humanes. I tot això, usant a l’espectador com a confident. Un espectador que no té altra opció que escoltar amb atenció, comprendre i, entre sospir i sospir, assentir tímidament. Potser Schopenhauer no anava tan errat quan parlava d’allò de la voluntat de l’absurd.

Com feia el príncep Hamlet quan se servia dels comediants per desemmascarar el seu oncle, Els dies que vindran introdueix una representació teatral dins la pròpia obra, que té el mateix efecte de la performance d’art abstracte. Aquesta òptica metateatral és una constant en el fil narratiu de la història: la vida mateixa vista com una obra, on tots som actors i no ens queda més remei que actuar, a exigència del guió, davant les futilitats que ens presenta l’univers. Déu n’hi do.