Txékhov fins a l’últim alè

1.04.2018

Natalia Ginzburg desgrana la vida de l’escriptor Anton Txékhov al llibre Anton Txékhov. Vida a través de les lletres (Àtic dels llibres, 2018). Un bon assaig biogràfic, com és aquest, ens parla de dos personatges: llegim el relat de l’escriptor, però hi trobem també un esbós de la personalitat de qui l’ha escrit. Francesc Serés, el prologuista d’aquesta edició, ho ha sabut dir en una frase: “En aquest llibre Txékhov es transforma, inevitablement, en un personatge ginzburgià”.

Anton Txékhov

Fóra bo no perdre de vista, doncs, que tenim entre mans una peça literària que ens retrata una vida viscuda “a través de les lletres”. L’obra original fou publicada l’any 1989 i l’autora va preferir la brevetat intensa i selectiva, com si volgués anar al pas de la vida breu de Txékhov, que no una d’aquelles biografies novel·lades exhaustives de l’estil d’Emil Ludwig. Mentre que el biògraf alemany per fer el pedestal esmerçà amb devoció un treball excessiu, Ginzburg opta per la senzilla simpatia. El resultat s’assembla més a un conte o una d’aquelles obretes de teatre en un acte que escriví el rus. Una escriptura lleugera, aparentment intranscendent, que copsa el nervi d’una vida admirable que passa com un buf.

Com és normal, Ginzburg se centra en el biografiat, però no deixa d’introduir “personatges” secundaris amb els quals el contrasta i complementa. Aconsegueix bastir així una certa dramatúrgia que li permet presentar els comportaments de l’home, en aquest cas Txékhov, com sempre són: complexos i polièdrics. A més, adesiara n’insereix els pocs elements essencials que li calen per a dibuixar les circumstàncies socials. No hi entraré en detalls, que això ja ho fa el llibre. Tret de la presència abassegadora de la censura, en tant que aspecte general relacionat amb la creació i que, com sempre, mena a l’autocensura. Txékhov se’n plany. És clar, perquè l’expulsió de la poesia de la república, a l’engròs o al detall, fa el seu paper de tuberculosi que no deixa respirar.

No per casualitat, Ginzburg fa comparèixer Tolstoi diverses vegades al text. Txékhov va conèixer Tolstoi i se’l va estimar molt. L’autor de Guerra i pau, encara que apreciava Txékhov, professà reserves i alguna desaprovacions, com alguna que l’autora recull i que paga la pena transcriure: “És un home amb un gran talent, és bona persona, però fins ara no em sembla que tingui un punt de vista ben definit sobre la vida”. Heus ací el prodigi, allò que fa d’ell un gran dramaturg i un creador de personatges ben vius. Heus ací la conseqüència de la seua famosa “pietat”: no tindre un punt de vista ben definit sobre la vida. Per això no va ser mai un narrador o dramaturg prepotent, la mateixa Ginzburg hi ha parat esment: “Així era Txékhov en els seus primers contes i així va ser en els últims. Un escriptor que no comentava mai”. Borges va dir en una ocasió, per manifestar-ne l’admiració, que Shakespeare era l’home que més homes havia estat capaç de ser. Si se’m permet la glossa: un punt de vista poc definit sobre la vida. Potser amb això estiga relacionat un altre retret que Tolstoi li amollà un dia, i que Ginzburg també ens ofereix: “Sabeu què? Detesto Shakespeare, però les vostres comèdies em semblen fins i tot pitjors que les seves”.

Malgrat Tolstoi, llegir Txékhov o assistir a una bona representació del seu teatre esperona a llegir i rellegir-lo més. I encara, ben peculiarment, convida a preguntar-se quina mena d’home va escriure allò, crida a saber-ne més coses, a intimar. Hi ha quelcom d’amical sempre, hom voldria anar a saludar-lo i mantindre una conversa. Ara, amb la biografia de Ginzburg, me la jugue que qui no n’havia tingut notícia abans, tindrà ganes d’aproximar-se a les obres de l’autor rus. Una cosa porta a l’altra dinàmicament. Aqueix és, de fet, el recorregut que fa Natalia Ginzburg, de la vida a l’obra i a l’inrevés.

Natalia Ginzburg. Anton Txékhov. Vida a través de les lletres. Pròleg de Francesc Serés. Àtic dels llibres. Barcelona, 2018.