Txarango. El ball final

Després de cinc anys de creixement continu, Txarango posen punt i a part a la seva trajectòria amb un concert majúscul al Sant Jordi Club amb Chucho Valdés. Pau Planas hi ha assistit i en fa la crònica al digital de cultura.

Txarango són el grup del moment. Durant els últims cinc anys han crescut a una velocitat endimoniada superant els seus propis sostres de forma vertiginosa. Davant d’això, aconseguir un concert realment especial que superés el que havien fet fins ara no era feina fàcil. Per a una banda que, sobretot en els últims tres anys, semblava haver-ho fet tot, poder imaginar un final de gira que complís les expectatives era, si més no, complicat. El grup va escollir el Sant Jordi Club i, per fer més gran la gesta, va decidir incloure el concert en el Festival de Jazz de Barcelona i acompanyar-se de la Barcelona Big Latin Band i del cubà Chucho Valdés.

Era un dels reptes més ambiciosos de la seva curta però intensa història, segurament només comparable al concert al Circ Cric i, possiblement, el del Palau de la Música. El públic esperava alguna cosa diferent, un directe que anés més enllà del que han girat durant els últims anys. Potser per això a les 12 del migdia –més de nou hores abans del concert- ja es començava a formar la cua per entrar al recinte. Però Txarango no hi entenen, de pressions, i se’n van sortir amb nota, en gran part, gràcies a la feina de Guillem Albà, el responsable d’inventar-se una posada en escena superlativa.

Txarango sempre s’han caracteritzat per cuidar al màxim l’escenografia, però aquesta vegada van anar encara un pas més enllà amb prop d’una vintena d’actors que apareixien en els moments clau, quilos i quilos de confeti, banderes gegants, barres lluminoses que es repartien entre el públic, més quilos de confeti… I, sobretot, un immens vaixell que apareixia enmig de la sala cap al final del concert i des d’on Txarango van interpretar “Compta amb mi” i “La dansa del vestit”, tot navegant entremig d’un mar de persones que cantaven a ple pulmó. Tot estava cuidat al detall i el públic, entregat.

La posada en escena, però, era tan imponent que fins i tot va acabar restant protagonisme a la música. La Barcelona Big Latin Band, tot i regalar alguns moments sublims, es difuminava en la immensitat de l’espectacle i Chucho Valdés, el convidat estrella de la nit, quedava relegat a un paper secundari. Això sí, un secundari de luxe. Només va ser sobre l’escenari en tres cançons però va deixar moments per al record. Els seus solos de piano van aixecar les ovacions més enèrgiques de la nit. Veure un dels músics més reconeguts del planeta acompanyant un grup català que porta tan sols cinc anys als escenaris no passa cada dia. Segurament és la mostra més evident que Txarango s’ha convertit en un fenomen poc vist al nostre país. Un grup d’èxit que, en només cinc anys, ha passat de tocar en una petita sala de Ripoll a fer-ho a un dels espais amb més capacitat de Catalunya i acompanyats de tota una llegenda del jazz.

Ara, però, als del Ripollès, se’ls obre un altre repte tant o més ambiciós. Ara els toca pair l’èxit, reformular la banda –Marcel Lázaro, peça clau en l’engranatge del grup, va fer ahir el seu últim concert- i preparar una tornada als escenaris que estigui a l’altura. S’han posat el llistó molt amunt i després de l’any sabàtic que han anunciat tenen la missió de saber-lo mantenir i, coneixent-los, superar.