Turquia mira cap a Hollywood

Dimecres passat va començar la divuitena edició del Festival DocsBarcelona. El certamen ha apropat el gènere documental al gran públic i ha demostrat que no és el germà petit de la ficció. Un bon exemple és la pel·lícula Remake, Remix, Rip-Off. Ens en parla Álex P.Lascort, de Cine Maldito.

Dimecres passat va començar la divuitena edició del Festival DocsBarcelona. El certamen ha apropat el gènere documental al gran públic i ha demostrat que no és el germà petit de la ficció. Un bon exemple és la pel·lícula Remake, Remix, Rip-Off. Ens en parla Álex P.Lascort, de Cine Maldito.

Remake, Remix, Rip-Off

El cinema turc també és això. Sí, diem també perquè amb els triomfs de, per exemple, Winter Sleep, o bé la ressonància de directors com Fatih Akin, un pot arribar a la conclusió que Turquia és un d’aquests països de cinema d’autor, de producció escassa però de qualité. Remake, Remix, Rip-off demostra que com a mínim durant una època no gaire llunyana això no només va ser així, sinó que el paradigma, la normalitat, era la contrària.

Perquè el que demostra aquest documental és que si alguna cosa caracteritzava el cinema turc era l’amor pel massiu, per la cadena de muntatge, per la profusió sense límits a l’hora de realitzar productes que podríem denominar, sense embuts, cinema popular. Una denominació que soprenentment ha adoptat matisos negatius, associats a altres termes com ranci, caspa, etc. Lluny d’aquesta denigració gratuïta, Remake, Remix, Rip-off és un al·legat a favor d’aquest tipus de produccions, una defensa, tanmateix no basada en l’elogi gratuït, sinó en l’exposició factual, prenent una perspectiva propera, afectuosa però sense renunciar a mostrar els aspectes més obscurs que embolcalla aquestes pel·lícules.

Però, de què parla exactament aquest documental? Bàsicament, de cinema, d’un tipus de cinema concret basat en la còpia de productes americans, d’explotar-los, mesclar-los i refer-los a la turca, com les “suecades” de Rebobine, por favor, però en el món real. Mitjançant el format clàssic d’entrevista-imatge il·lustrativa es fa un recorregut històric que ens permet veure tants protagonistes com directors parlant de les seves motivacions, problemes i “èxits”. Un recorregut que es divideix aproximadament en dos blocs, un de caire més humorístic (potser involuntari) en reflectir les autèntiques rareses que se succeeixen en pantalla i un altre més greu, en què es passa llista a tot el reguitzell de problemes (censura, vagues, imposicions de l’estat, escassos mitjans) que finalment van acabar per finiquitar aquesta forma de cinema.

Sí, dèiem que estem davant d’un documental que parla de cinema, o concretament de l’incondicional amor d’uns “bojos” per tot el que suposa fer pel·lícules. Gent que es revela com a honesta, que no creu estar fent alguna cosa “gran”, ni filmant obres mestres, però que sí que tenen clar que estan complint una funció necessària, que no és cap altra que acontentar una demanda popular, fer feliç un munt de persones des de la modèstia. Perquè, i aquí radica el quid de la qüestió, a Remake, Remix, Rip-off el que contemplem no és tant un documental sobre la ‘turkxploitation’, sinó sobre un país, el seu desenvolupament, les seves inquietuds.

Segons alguns dels protagonistes del film, les seves pel·lícules eren per a un públic familiar, rural. Una manera eufemística de dir que el seu públic (els comentaris sobre el públic femení són de traca) era bàsicament analfabet. Una cosa cruel, sens dubte, però que permet establir l’evolució clara de la societat turca durant el segle XX a través de com varien els seus gustos, les seves demandes. En certa manera, i per cruel que sembli, o per molt que hi hagi un nou corrent crític reivindicatiu d’aquests productes (una mica patillera i deutora d’un Tarantinisme mal entès), l’ocàs d’aquesta manera de filmar té molt a veure amb el progrés social, amb una certa culturització, o com a mínim exigència en el que es veurà. No sabem de ciència certa si això es positiu o no des del punt de vista cinematogràfic, el que sí que ens queda, això sí, és el reconeixement a un dels cineastes el romanticisme i sentit de l’humor del qual els eleva molt per sobre del seu dubtós talent.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació