Tunait flamenco shou

2.10.2018

Vet aquí una vegada, dues vegades… durant els escassos setze minuts d’estar-me asseguda a frec de la galta de la Carmela d’en Jaume Plensa –plantada als peus del Palau de la Música— un parell de grups consecutius de turistes s’havien aturat al meu davant. Apinyats i atents escoltaven les explicacions d’un guia amb micròfon de diadema. L’expropiació espacial de la ciutat és un fet que passa per moltes facetes i facècies. Mentre me’ls mirava, recordava el cas de l’hotel que s’havia de situar uns metres enllà i que havia quedat frustrat; tanmateix un fet que no impedeix l’acceleració d’un espoli creixent i progressiu que arribarà fins al fons del carrer Sant Pere Més Alt. Que res no és de ningú –ni tampoc ho són les ciutats– és un fet que no oculta l’apropiació de quasi tot per part d’uns quants. Pensant en això i badant la mirada cap el fons del carrer i, just abans de girar la cantonada i endinsar-me per Verdaguer i Callís cap a l’Antic Teatre, la mà d’una noia amb un clavell encastat dalt la cabellera morena m’allargà un díptic acompanyant-se d’un “Tunait flamenco shou”. Ja ho pots ben dir, vaig pensar.

‘PLA-DUR’ de la companyia Atzur, s’ha representat a l’Antic Teatre de Barcelona.

Vet aquí una vegada, dues vegades, tres vegades… Són incomptables els cops que les mans d’una Aurora, la protagonista del relat del PLA-DUR, es posa els guants per fer la feina. A través d’una pantalla de tul que projecta escenografies de cases i de pisos turístics -i gràcies al directe de les càmeres sobre les miniatures d’un món que tenim a la paret del costat- es fila la dramatúrgia d’una dona  –que l’espoliació espacial ens tapa i no ens deixa veure– però que aquí se’ns fa protagonista. Hi ha milers i milers de pisos turístics en aquesta ciutat, i aquests pisos s’han de netejar. L’Aurora del PLA-DUR és una de les persones que hi passa la mopa, refà els dormitoris, recull els vòmits,  n’escombra les molles, un dia rere l’altre i rere l’altre i que a escena el disseny de so ens amplia. Mentre a ella –que ja gestiona la seva feina a través d’una aplicació– li va la salut, a l’altre costat, totes les persones que engreixen el benefici d’aquesta economia col·laborativa dubten de quantes estrelles emetre al finalitzar l’estada en la mateixa aplicació del mòbil. L’Aurora és una d’aquestes dones que penja d’un fil i d’una estrella que algú distret emet. Una dona que necessitarà ampliar la xifra de servei, de pisos i de metres quadrats, i de metres cúbics a netejar –i a l’escenari-pantalla s’anoten– perquè algú altre es nega a posar una estrella de puntuació a la feina feta. Això a ella l’obliga a agafar un pis més, a quedar-se sense dinar, a empitjorar la salut de les seves cervicals i a respirar una dosi més de l’agent químic que utilitza: perquè l’habitatge quedi net com una patena, com nova: perquè al cap de quaranta-vuit hores cal encabir-hi un nou grup de persones que obriran la porta d’aquell apartament. Però l’aplicació s’ha refinat i els minuts per cambra ja van sobre els metres quadrats, i no sobre la feina que tants deixen per fer. I vés a saber, vés a saber com acabaran: el confeti, els vòmits… El maleït confeti.

Vet aquí una vegada, doncs, l’Aurora que ja no sap què ni perquè però les parets li parlen;  ella sap el què li costa saber –que l’Antònio ja és un “bitxo” en un dels pisos i que els voltors sobrevolen l’edifici– i a ella les parets li parlen: tal vegada perquè el cos i l’ànima es rebel·len. Tot li queda massa clar. Tant que el pla dur es desfà de tant i tant fregar…. I l’espectacle d’Atzur ho assenyala: PLA-DUR arrenca amb tot un seguit de cites i d’oracions de triomfadors, d’homes triomfadors, que construeixen mons sobre les cervicals dels altres, de les altres. Les que netegen una merda de món. PLA-DUR és un conte de por en una casa de nines això sí, ple de confeti, de maleït confeti. Ai Barcelona, si les parets parlessin.