True Detective. El tercer descens a les tenebres

8.02.2019

Després d’anys d’espera, i d’una controvertida segona temporada amb gust agredolç, la sèrie de Nic Pizzolatto reapareix amb un tercer assalt revitalitzant. True Detective (HBO) va palpar l’èxit amb la primera entrega, impecable i avui reverenciada pel gènere. Ara, la pregunta per crítica i públic és si la tercera és la bona. El que és segur és que, en aquesta ocasió, no comptarem amb l’instint de Rust Cohle ni amb la perseverança de Martin Hart. Però el nou tàndem de detectius, integrat per Wayne Hays (Mahershala Ali) i Roland West (Stephen Dorff), no decep gens ni mica.

L’angoixant desaparició de dos germans en un poble d’Arkansas, situat als Ozarks nord-americans, commociona la petita localitat. I també l’espectador. Els nens no tornen a casa, després d’haver sortit a fer un fatídic tomb en bicicleta pel veïnat, i amb el consentiment del pare. Des del primer frame, l’atmosfera captivadora i angoixant (a parts iguals), s’emmotlla a la perfecció amb el terror que, paulatinament, va exsudant la trama. És cert que la sèrie ja no compta amb la genialitat de Cary Fukunaga (a la direcció fins part de la segona temporada), però la sensació de desesperació en l’ambientació tornarà a ser rotundament protagonista.

Els paisatges pantanosos, rurals i frondosos de l’Amèrica profunda, combinats amb una trama complexa i obscura, seran les grans armes d’una sèrie que torna als seus orígens essencials. Els primers plans i la fotografia seran uns formidables aliats de la ficció, i el detall de la imatge definirà l’estil de Pizzolatto i el seu equip a l’hora de recrear el seu particular attrezzo. Un exemple és la recuperació dels viatges en cotxe entre la parella de detectius, que es van donar ja a la primera: moments on el diàleg, les mirades i les postures escenifiquen el pas del cel a l’infern. Perquè True Detective té això: parla de la foscor i l’horror de la realitat pràcticament sense edulcorants. Aquests trets són els que la fan tan captivadora, additiva i, al mateix temps, esfereïdora.

El cas real de 1993: espiritisme, satanisme i obscurantisme.

Aquesta versemblança és el plat fort de la sèrie. En la primera temporada, Pizzolatto es va basar en un cas de pederàstia massiva de l’església nord-americana, on va introduir referències a la Carcosa de Bierce, a Lovecraft, al nihilisme, a Nietzsche o al Yellow King de W. Chambers. El cas de la tercera temporada està inspirat en un fet real que va sacsejar als Estats Units a principis dels anys noranta, quan els cadàvers de tres nens de 8 anys van ser trobats a, ves per on, Arkansas. Els successos de West of Memphis, envoltats de satanisme i ocultisme (i encara avui sense resoldre) al·ludeixen a una simbologia macabra del crim. Per això, la tercera entrega comptarà també amb les seves referències i, per acabar de copsar el terror psicològic, s’incorpora l’aparició d’unes nines cosides a mà que són absolutament terrorífiques.

Pel que fa a la narració, Pizzolatto brilla per la seva qualitat creativa. És a dir, és tant o més escriptor que guionista ‒ha publicat Galveston (Salamandra, 2010)‒, de manera que True Detective no és una sèrie policíaca a l’ús. Potser sí que recull molts elements del cinema noir clàssic pel que fa a l’estètica, però no en un sentit convencional o canònic. Viatjarem en el temps a través de tres línies temporals. Ben aviat, sabrem que la trama se centra en la figura del detectiu Wayne Hays, que està íntimament vinculat a l’obscur cas el perseguirà tota la vida i, per tant, que no acabarà de tancar mai.

Això no és fortuït. Pizzolatto cuida molt l’estètica, cert, però encara més la narrativa. Per a ell, una sèrie és una novel·la, un llibre, una escriptura més que un mer passatemps audiovisual. Això provoca, per contra, que l’argument es perdi sovint en algun punt insubstancial. Això sí, True Detective torna a aprofitar l’ocasió per posar sobre la taula temes candents, com la segregació racial, la supremacia de l’estament blanc, l’hermetisme de la classe conservadora o els abusos de poder (i carnals) de la institució catòlica. Temes que reverberen en la societat ianqui actual. D’altra banda, s’arma amb un repartiment de secundaris especialment exquisit. Scoot McNairy, que interpreta el pare dels infants desapareguts, està particularment impecable. Tot això, sumat a una banda sonora que fa justícia, se serveix en forma de còctel que transcendeix l’entreteniment. I, per a aquest humil espectador, supera qualsevol expectativa.