Triomf de Janine Jansen a l’Auditori

12.04.2019

La temporada de cambra de l’Auditori ens ha portat una solista d’excepció com és la violinista holandesa Janine Jansen. Tan excepcional és, que l’Auditori va optar per traslladar aquest concert de la Sala Oriol Martorell —on es fan habitualment els concerts del cicle de cambra— a la Sala Pau Casals. Tractant-se d’un concert cambra —violí i piano—, el resultat d’aquesta decisió no va ser prou reeixit, però tot i així, l’art de Janine Jansen va brillar en tota la seva esplendor. Al seu costat hi havia el pianista Alexander Gavrylyuk.

Janine Jansen | Foto: Marco_Borgg

Janine Jansen, malgrat el seu art indubtable, el seu prestigi i el seu màrqueting, no va aconseguir omplir la Sala Pau Casals. La música de cambra, tal com el nom indica, està escrita perquè s’interpreti en una sala de petites dimensions, on el públic quedi recollit, hi hagi una distància mínima entre intèrprets i oïdors, i es creï una atmosfera que ho embolcalli tot. En una sala tan gran com la Pau Casals, això no va ser possible.

Malgrat un escenari poc propici, Janine Jansen va oferir tres interpretacions fabuloses de Schumann, Prokófiev i Franck. Jansen és d’aquells artistes que toquen sense despentinar-se, amb una facilitat aparent rere la qual hi ha un doll de tècnica perfecta i completament assimilada. Va esquivar amb elegància tots els obstacles de les tres sonates per a violí i piano. El seu so és generós, dolç, brillant, sense estridències i amb una afinació perfecta en tot moment. Es fa difícil destacar-ne res concret, perquè tot el concert va ser com un rierol d’aigua cristal·lina que corria amb tranquil·litat, desprenent pau i llibertat.

Escoltar Janine Jansen és un luxe pel seu estil de tocar, dolç i apol·lini, sense afectacions i sense brusquedats innecessàries. Malgrat ser una virtuosa, no toca com a tal, sinó que el seu art és transparent, sense cap tipus d’excés; és una artista que no necessita ni pretén demostrar res. El pianista Alexander Gavrylyuk va ser l’acompanyant perfecte per a Jansen, en una combinació molt ben travada, el so de tots dos era equilibrat. Gabrylyuk es va mostrar especialment expressiu en la Sonata en la major de Franck, on Jansen va fer gala d’un legato que transmetia gran intensitat. Precisament la sonata de Franck —que va escriure per al virtuós del violí Ysaÿe—, on Jansen podia treure més el geni artístic en forma de virtuosisme, va optar per la delicadesa d’un so pur i molt intens, però sense cap cop d’arc ni cap extravagància vàcua.

Fins i tot la seva figura, com la d’una delicada ballarina, alta, prima i esvelta, amb un senzill vestit negre, denotava la seva manera de tocar: tècnicament perfecta, expressiva, dolça, sòbria i elegant. Janine Jansen va aconseguir sobrepassar la barrera d’un espai massa gran i buit i va arrencar aplaudiments entusiastes per part d’un públic rendit al seu art.