Trets (que no fereixen) contra l’educació

25.02.2019

Que l’herència del franquisme a Espanya pesa com la llosa que encara no s’atreveixen a aixecar al Valle de los Caídos, és una evidència. Tot i que ja portem més anys de democràcia que de dictadura (44 contra 36), la nostàlgia encara es fa sentir amb força. Reconeixem certs valors, certs pensaments i actituds que a molts ens semblen antics, retrògrades. Feixistes. I podria ser diferent, molt diferent. Espanya no és una nació modèlica. Com moltes altres, tampoc ens enganyem. Però aquest país podria ser molt diferent. I tot depèn, en el fons, de l’educació. I de l’Educació. La de casa i la del col·legi, institut i universitat.

Una escena de l’espectacle ‘Arma de construcción masiva’, de la companyia José y sus hermanas.

Sempre he tingut la sensació de que aquest país camina sense rumb precisament perquè no ha sabut crear una llei educativa que sigui consensuada per tots els agents socials, no sols per interessos partidistes. Coi, amb més de quaranta anys de democràcia hem viscut fins a 7 lleis educatives (bé, algunes no van arribar ni a aplicar-se). A casa, probablement, també ho haurien d’haver fet millor. El pitjor de tot és que cada cop sembla que a nivell educatiu es va a pitjor, que els nostres estudiants cada cop estan menys preparats intel·lectualment, socialment, psicològicament o moralment per entendre els reptes de la societat del present. Els qui semblen més ben preparats per explicar tot el dèficit educatiu són els de José y sus Hermanas que, després de Los bancos regalan sandwicheras y chorizos, presenten el seu segon muntatge al Tantarantana, Arma de construcción masiva.

Quan José y sus Hermanas van ensenyar el seu primer projecte, la sensació d’un servidor va ser d’eufòria, una companyia que feia denúncia del feixisme més integrat amb una història que barrejava la tomba de Lorca, amb performance i cançons. Amb un llenguatge escènic directe i una dramatúrgia feta per peces, partint tot, però, d’una mínima història que servia de pretext. Els bancs de José y sus hermanas van ser un cicló i fins i tot es van endur el premi de la Crítica al millor Espectacle Revelació. Però la sensació després de veure les armes amb què pretenen espedaçar l’educació i l’Educació, no és la mateixa. De l’eufòria a la confusió.

No és que la companyia hagi perdut el nord. Ni molt menys. El seu segon projecte serveix també per fixar la seva marca: muntatge fragmentat, interpel·lació directa, ús de la imatge i la música com a veu narrativa, dramatúrgia teixida a partir de la realitat dels intèrprets. José y sus hermanas treballen com a col·lectiu i això es veu a escena. Però el resultat global del segon muntatge de la companyia no és tan rodó, no queda tant ben tancat a nivell formal i discursiu com el seu precedent. Diguéssim que la denúncia és clara, però apunta a tants llocs que un té la sensació que no acaba d’aprofundir del tot. Quien mucho abarca…. No és la missió de la companyia d’oferir solucions a res, no són moralistes. Però la sensació és que han fet una vomitada dels dubtes, dels traumes, de les misèries personals de cada un dels intèrprets i que al final el quadre resultant podria estar més ben lligat.

‘Arma de construcción masiva’, de la companyia José y sus hermanas.

De fet, la primera escena ja dona idees de por aniran els trets. Un àudio d’una conversa entre els membres de la companyia (que al mateix temps és transcrit en una pantalla) sobre l’educació, la que han rebut a casa i a l’escola. Una conversa absolutament natural, sense guió previ (o això sembla), del que bé podria ser la primera reunió de la companyia per parlar sobre un nou projecte sobre l’educació. Tallant la conversa de cop, es projecten unes fitxes dels actors i actrius, amb noms, dedicacions artístiques i quatre pinzellades familiars. Al mateix temps, aquests van muntant el que seria una classe amb tot de cadiretes per nens petits. Aquesta és la tònica de tot l’espectacle (o gairebé tot): dos discursos que es transmeten al mateix temps. Per exemple, un dels nois explica la seva història familiar mentre patina per un circuit d’obstacles amb els ulls tapats; o com dues nois fan voleiar dues bosses de plàstic plenes mentre una al fons explica el seu relat. Sempre en un mateix pla dos inputs visuals i auditius que a vegades sumeixen a l’espectador a la confusió. Considero que el recurs és bo si s’ajusta al moment i no si es repeteix tant.

Hi ha, però, un aspecte de l’obra que cal remarcar. Vaig tenir la fortuna d’anar al Tantarantana acompanyat de dues amigues que són mestres i, per tant, amb una visió molt més acurada del món de l’educació que la d’un servidor. La primera reflexió que va fer una d’ella al acabar l’obra era sobre la Pedagogia sistèmica i que, en certa manera, Arma de construcción masiva reproduïa, de manera difusa, els esquemes d’aquesta teoria educativa. L’obra està estructurada en sis relats de família, on cada intèrpret explica d’on venen, quina és la seva història familiar i com aquesta els ha modelat d’una manera única i diferent a la resta. La mirada sistèmica tracta de entendre els individus com a membres formats per una família, una escola i una comunitat. Aquest enfocament pretén que l’escola sigui un espai on es donin eines per viure tenint en compte l’ecosistema familiar en que viu cada alumnes. Adaptar el sistema als alumnes, no viceversa. I en aquest punt, Arma de construcción masiva és exemplar. Cada intèrpret és un alumne d’una classe on es barregen els mestres, els pares i tot allò que considerin reprovable. Les cadiretes (aquest element que uniforma els alumnes i que tant bé denuncien a ritme de hip hop) acaben amuntegades unes sobre altres, formant el que podria ser una bona foguera de Sant Joan. Però li falta la flama per acabar de cremar-ho tot.

 

Arma de Construcción masiva // Teaser from José y sus hermanas on Vimeo.