Tres mirades al Sâlmon

6.02.2019

La setena edició del Festival Sâlmon, que finalitza aquest diumenge, suposa una oportunitat per poder veure creacions de l’escena contemporània caracteritzades pel trencament dels límits tradicionals que ofereixen les arts escèniques; un espai on artistes experimenten lliurement i ofereixen àmplies mirades sobre el cos. No es tracta de categoritzar, al Sâlmon no creuen en gèneres o disciplines, sinó en les capacitats creatives de cada artista per expressar-se com cregui convenient. Aquesta diversitat inherent en la concepció del festival es va poder comprovar en tres creacions que vaig poder veure: Bacants, preludi per una purga de Marlene Monteiro Freitas, Dark Field Analysis de Jefta van Dinther i Body on Paper de Manuel Rodríguez.

‘Dark Field Analysis’, de Jefta van Dinther, es va poder veure al Festival Sâlmon 2019.

Guanyadora del lleó de plata de la Biennale Danza 2018, les Bacants de Marlene Monteiro Freitas van sacsejar la sala MAC del Mercat de les Flors convertint el teatre en una gran festa d’inspiració dionisíaca actualitzada. Si hagués de resumir en una paraula la creació de la coreógrafa de Cabo Verde parlaria d’excés: excés en la duració, excés en la gestualitat, excés en els objectes i la seva utilitat, excés en l’expressivitat, excés en la música, etc. Durant més de dues hores vam estar contemplant una gran festa amb tretze intèrprets, entre músics i ballarins, que proposaven escenes on una desinhibició extrema et captivava i et deixava exhaust per després tornar-te a seduir. La coreògrafa utilitza innumerables recursos per fer d’aquesta festa inacabable, sent la música la guia indiscutible del cos i la interpretació en tot moment. Un escenari preparat per un concert amb un fons blanc il·luminat omplert de faristols i micros que es metamorfosejaven en tot moment, tan visual com formalment, en tota mena de coses a gust dels intèrprets.

Rere el caos integrant que s’intueix a Bacants a primera vista hi ha un rigorós treball compositiu, qualitat que Monteiro esprem en l’àmbit musical, d’espai i de cos. La seva capacitat de joc amb els tres elements és admirable, no obstant això, un dels aspectes més significatius per mi, i que fan de la peça una creació realment singular, és el treball gestual i facial dels intèrprets. Mai havia vist una expressivitat tan intensa i canviant, combinada amb un moviment corporal repetitiu i estrany, que et suggeria estar presenciant un ritual dionisíac; però a diferència de l’Antiguitat, sense necessitat de transcendència. En l’art contemporani és freqüent presenciar la irracionalitat, el no-sentit o la desinhibició total, però la visió singular de Monteiro va més enllà: se’n riu de la bogeria artística de les dècades anteriors portant aquesta tendència a l’extrem.

 

 

A Dark Field Analysis, Jefta van Dinther ens proposa un duo d’estètica minimalista que t’endinsa progressivament en un espai tancat on la pell i la il·luminació es barregen creant unes imatges de gran bellesa mentre ens transporten als indrets més foscos de la condició humana. Partint d’una conversa caracteritzada per dues veus hipnòtiques, els intèrprets parlen de la sang i connecten el fet de ser humans amb altres formes de vida, en un exercici conceptualment similar al que vam poder veure la temporada passada a Protagonist, la seva coreografia del 2015 per al Cullberg Ballet on presentava la involució de l’ésser humà com a única resposta als actes més violents d’aquest.  A mesura que avança la peça les paraules van donant pas al moviment que acaba convertint als dos nois en animals salvatges, i finalment en autòmats. L’escenografia es caracteritza per la catifa verda on succeeix tot l’espectacle, que queda tancat pels espectadors. La intimitat del cos amb focus verds i vermells, a més d’un rectangle finíssim il·luminat de blanc que penja del no-res, ens situa en un espai abstracte que contrasta enormement amb la nuesa dels intèrprets. El tracte de la llum i del so que fa van Dinther és exquisit, així com alguns moments on el moviment pren protagonisme, posseint els cossos amb moviments enigmàtics.

 

Dark Field Analysis | Trailer from jefta van dinther on Vimeo.

 

Per últim, Body on Paper de Manuel Rodríguez, que es va poder veure a la sala Pina Bausch del Mercat aquest darrer cap de setmana. L’última creació de Rodríguez dóna màxim exemple de la interdisciplinarietat de les arts escèniques amb una proposta molt interessant que inclou també la instal·lació i les arts visuals. A Body on Paper l’artista modifica l’espai generant una obra d’art, de la qual n’és el creador i un element més, diluint la línia que separa l’un de l’altre. En un espai vertical de cordes i corretges penjants del sostre, Rodrígez s’hi endinsa progressivament mentre es despulla servint-se d’aquestes cordes sense que gairebé es percebi. És un treball d’immersió i modificació espacial; com una cèl·lula en contínua transformació morfològica. Les cordes passen de ser verticals a expandir-se generant múltiples direccions en l’escena, connectant-se entre elles i suggerint un lligam entre l’intèrpret i l’objecte. La riquesa de materials utilitzada per Rodríguez va de la tela de les cordes o el cotó del seu vestuari ple de butxaques fins a un contrastat filferro brillant, que ell mateix passeja i col·loca en l’embolic de cordes que subjecten el que s’ha deixat d’ell mateix en la seva pròpia creació. Al final, una sorra finíssima s’escampa per l’escenari amb un ventilador, que alhora li permet generar un camí que el dirigeix al centre de la seva intervenció. Manuel Rodríguez proposa un treball conceptual on l’element visual és protagonista i on apareix un moviment extremadament pulcre i concís de gran magnetisme.

 

Body on paper from MANUEL RODRIGUEZ on Vimeo.