Tres dies de jazz

19.07.2017

Com que tot pot ser jazz, el Porta Ferrada oferia per menys de cent euros un abonament per veure en tres dies consecutius els concerts de Toquinho amb Maria Creuza, Camilo amb Tomatito i Corea amb Fleck. La concentració de talent concentrada aquest cap de setmana a Sant Feliu era de les que fan època.

Camilo amb Tomatito © Xavier Casals

Així i tot, anar a un festival d’estiu fa un cert respecte. La manera en què s’arrosseguen algunes velles glòries per aquests festivals fa una certa basarda. Mires els programes i penses que no saps què en sortirà. La falta d’implicació és mortal, en art, i de vegades els artistes negociants…

El concert de Maria Creuza i Toquinho va tenir un aire d’improvisació afavoridor, ben bé com si tornéssim a La Fusa per repetir la gravació d’un dels àlbums més venuts de tots els temps, fa quaranta-vuit anys. “Com passa el temps, Déu meu”, va dir Toquinho, “però estem aquí”, i ens va explicar que havia gravat el disc amb 22 o 23 anys, d’una manera “irresponsable”, sense preocupar-se’n, i que va tenir… Toquinho diu que per exclusió ha conclòs que va tenir “verdad”.

El problema és que la veritat artística és fugaç, i que al cap de mig segle aquesta necessita revalidar-se, vull dir que no és gratuïta, i que durant el concert vaig tenir la impressió d’escoltar uns mobles vells i nobles, nobilíssims, però gastats, que mantenien part de la veritat original –una veritat massa potent per apagar-se en el període d’una vida–, però que aquelles cançons que ens sabíem tots de dalt a baix –imagineu-vos: impossible desgastar la bellesa de CorcovadoGarota de Ipanema, AquarelaManha de CarnavalTomaraA felicidadeVocê abusou, etcètera, etcètera–, aquelles cançons meravelloses més que viscudes semblaven interpretades anant per feina, fins i tot una mica accelerades. Aquesta música és molt més íntima que no sembla, i delicada.

La frondositat d’ocells i fusta selvatana amb què va començar Toquinho prometia molt, i la idea de recuperar uns altres temps amb la música semblava possible.

La Creuza va arribar una mica més tard, amb un doll de veu fluvial i amb més ganes de cantar que Toquinho. Llavors el fantasma de Vinicius va fer unes quantes aparicions, en la compenetració dels dos cantants –“fa tants anys que cantem junts”, va dir Creuza, “que ja sap com respiro”–, en la capacitat d’improvisar…

Al cap de poc més d’una hora de concert, quan el públic, que hi va entrar molt ben disposat, tot just començava a compenetrar-se amb l’escenari –i tan fàcil que hauria sigut, només amb una mica més de generositat, amb una música tan fàcilment comunicativa–, Toquinho va dir que tocava acabar, i la mateixa Creuza va demanar una altra cançó, com si li sabés greu. Vaig sortir del concert amb la impressió que ho deixaven al pic.

L’endemà, la rebuda a Camilo i Tomatito va ser entusiasta, encara que no estava del tot ple. Fa uns vint anys que toquen junts, i no era el primer cop que aquests dos passaven per Sant Feliu, ni el primer espectacle amb el nom d’Espanya: SpainSpain again i, ara, Spain forever. M’imagino que programar-los té un sentit comercial. Si jo fos de fora i visités Espanya, agrairia una mica de guitarra flamenca i de Carmen (programada també al festival, en ballet), ja que hauria vingut fins aquí. A l’hora de la veritat, les peces que van interpretar eren d’autors argentins, francesos, nord-americans, italians… I algun d’espanyol, com la que el mateix Tomatito va compondre per al seu fill.

La guitarra que va acompanyar Camarón devia trobar en Camilo un partner que compensés el buit de l’enorme cantaor genial, un altre huracà, i, per huracà, un huracà caribeny de Santo Domingo. Els dos instruments de corda lliguen molt bé, la fragilitat de la guitarra i la fermesa del piano s’avenen i s’intercanvien els papers. Sembla mentida la quantitat de notes que tant l’un com l’altre són capaços d’encabir en un compàs sense forçar-les, amb la tranquil·litat de si toquessin submergits, en una mar quieta, que va de la melodia a l’abstracció i de l’abstracció a la melodia. És una música de gotes, amb peces que ja ho diuen: Agua y vinoNuages… Camilo és com un pop, al piano, el remena amb una energia que fa aixecar el públic de peus a aplaudir, amb una llibertat en la improvisació que s’endú les notes d’una punta a l’altra del teclat com una ventada, àgil, decidit i juganer, a tota màquina fins al deliri. Tomatito percussiona algun cop la guitarra i llavors tenim no dos sinó tres instruments: el piano, la guitarra i el ritme. La guitarra és eminentment rítmica. El piano de Camilo guitarreja. La corda de guitarra es pot estripar, i el piano convertir-se en un motor rítmic. Oblivio de Piazzola, Cinema Paradiso de Morricone o la Gymnopedie famosa de Satie van ser recreades amb intimitat i delicadesa.

I així i tot… Un té la impressió d’una certa rutina, d’una mena de Mal del Festival d’Estiu, quan dos artistassos repeteixen un mateix discurs virtuós i espectacular, llaminer, però… No pots evitar sumar-te a la totalitat del públic dempeus aplaudint, no pots no rendir-te a la generositat i al talent, però… Una mica de risc, una mica de màgia no haurien sobrat.

Chick Corea al piano, acompanyat del banjo de Béla Fleck. © Jordi Ferrando

Un altre bon contrapunt a la corda del piano vam tenir-lo l’endemà amb Chick Corea i Béla Fleck, el mestre del banjo. Va ser un concert molt més reflexiu, amb menys concessions –i amb només la meitat d’entrades venudes, per vergonya nostra–, que t’ensenyava fins a quin punt la música només consisteix en la doma del temps. Corea és com si et parlés a l’orella, zero estridències, un ofici interior, sostingut i serè, que Fleck acompassava amb unes cordes com cortines, una arpa i no un banjo. Era un so nou, reflexiu i recollit, que anava voltant pels estats emotius i que es va tornar encara més subtil i ple de matís sentimental en una cançó de bressol i la peça que van interpretar després, Juno, escrita pel bangista quan va néixer el seu fill.

El banjo és un instrument de contenció i alegria, i Corea ha dit algun cop que, sentint-lo, li sembla sentir el piano. Diferent de la guitarra del dia abans, el banjo s’està tan quiet com el piano, cosa que el fa difícil i per tant ric i productiu. El piano estovava les filigranes puntillistes, esquerpes i metàl·liques del banjo, el civilitzava i tornava més amable, el passava per la fusta. Llavors era una felicitat quan el banjo prenia la paraula, era fascinant escoltar un so al qual no estàs acostumat, per descobrir i per explorar.

Chick Corea i Béla Fleck. © Jordi Ferrando

Ja als bisos, va aparèixer un Concierto de Aranjuez en què Corea va fer sonar el piano com si fos un violí –Corea pot convertir el piano en un clàxon i en una campana sense forçar-lo ni embrutir-lo, al contrari, exalçant-lo–, i semblava que no fóssim en un festival d’estiu a la fresca, sinó en la intimitat d’una casa nòrdica i comfortable. Va venir després l’Spain, inexcusable, i aquí el públic corejava i marcava el ritme aplaudint, i Corea somreia, perquè no hi ha res de sagrat, gràcies a Déu, i abans d’aixecar-se tothom a aplaudir ja érem conscients de l’experiència tan rara d’haver tingut la felicitat per companyia una bona estona.