Trens de primera que arriben quaranta anys més tard

8.04.2014

Gestionar contradiccions i fer-ne art. Entre l’individu i el col·lectiu, entre l’escala de valors o l’horitzó d’expectatives i la realitat, entre el cap i la màquina d’escriure. Humanes, culturals, sentimentals, polítiques, sexuals. Estètiques o de fons, cruentment reals. Lleonard Muntaner Editor ha publicat París-Bis, obra pòstuma de Quim Soler que finalment surt a la llum vint anys després de la seva mort. Núvol i Catalunya Ràdio l’han triat com un dels Dracs d’aquest Sant Jordi.

Encontre d’escriptors organitzat per l’AELC a principis de novembre del 1983 (pel pont de Tot Sants). Hi sortim: Joaquim Soler, Assumpta González, Pilar Rahola, Margarida Aritzeta, Isidre Grau i Ricard Creus. Som a la Plaça de la Miranda, damunt del port de Maó.

Joaquim Soler i Ferret

Al Perxe, la casa del Molar que alberga el Centre Quim Soler per a la literatura i el vi, feia quasi quatre dècades que un original reposava en algun armari. Sis-centes pàgines a màquina conformaven l’últim inèdit de Joaquim Soler i Ferret, prolífic escriptor pluridisciplinari, pintor i periodista radiofònic mort prematurament ara fa vint anys per un d’aquells càncers de merda.

Dibuix de Quim Soler.

La conservadora, Roser Vernet –antiga membre de l’Institut d’Estudis Catalans, ànima d’un inacabable de projectes socials, culturals i polítics al Priorat, infinit d’-istes i cul de molt mal asseure en general– no esperava que es publiqués. Però si els camins del senyor són inescrutables, els de la jungla o casa de barrets de la literatura i l’edició catalana també apunten maneres. I la trucada al Perxe, un bon dia, de Ricard Salvat –“president i únic membre del club de fans d’en Quim”, com s’hi referix Roser, dansant entre la ironia realista i l’acidesa quasi gratuïta marques de la casa– canviarà les tornes.

Visita al Centre, descobriment de l’inèdit, lectura i enamorament instantani i persecució dels editors del país fins trobar algú prou llançat –per dir-ho fi– per posar-s’hi: Lleonard Muntaner Edicions, valenta casa mallorquina que no fa gaire publicava també un arriscadíssim Sorescu, poeta, mestre i infant romanés de la paraula. Fets els contactes i tancats els tecnicismes –amb la ressenyable col·laboració dels socis del Centre Quim Soler, motivats i entregats lèmmings-formiguetes encarregats de mecanografiar l’original a ordinador– la resta és literatura.

 

París-Bis

'París-Bis' de Quim Soler.

I literatura de la bona. L’excusa narrativa: el projecte faraònic d’un gris entre l’autobiografia i l’autoficció decidit a fer d’un poblet una rèplica subterrània de París d’ordre i gestió –termes aquí de semàntica doble– igual d’utòpiques que de reproductives del món del què es pretén fugir, com en aquelles assemblees on es pretén canviar-ho tot i s’acaben desenvolupant les exactes dinàmiques que es volen superar. La forma: París-Bis s’escomença a escriure a principis dels 70, però si l’experimentació provocadora i el joc lingüístic i narratiu que ens n’evoquen l’època sorprenen, una de les seues més-de-tres gràcies és que l’obra no es limita a això: poètica i argument seduïxen igual que erren. El fons: etapa de descobriments –evitarem parlar de viatge iniciàtic per lloc comú massa sobat… però– i joyciana novel·la de joventut, on de joventut no esdevé una condescendent rebaixa amable com en futura promesa i cosins germans, sinó una supuració d’energia, pulsió i il·lusió vitals anivellables només a un yang astènic, rabiós i dubitatiu present en la mateixa intensitat.

Autoretrat de Quim Soler.

Conscient obra monumental –«la conya ha quedat bastant bé», s’hi havia referit l’autor–, a mesura que avança la lectura París-Bis creix fins la coralitat. Pornografia calidoscòpica. Moments d’inacabable absurd, punts d’extrema lucidesa, riallades a boca plena i animalades a ulls esbatanats, continuades contradiccions potser anticipatòries a obres posteriors de l’autor; brillant i rotundament gratificant en qualsevol cas.