Traçabilitats, de Sama Genís

‘Traçabilitats’ és una exposició de ceràmica contemporània que mostra les múltiples possibilitats que té aquesta disciplina artística d’origen neolític. La ceramista Sama Genís Orriols, fugint de la visió exclusivament utilitarista de la ceràmica, la situa a ple segle XXI. Es pot veure fins el 29 de setembre al Museu de la Pell de Vic.

De fet, és el seu projecte final de grau superior i mitjà de ceràmica de l’Escola d’Art i Superior de Disseny de Vic, però quan l’espectador surt de l’exposició és conscient que ha anat a veure ben bé una altra cosa, el final d’un llarg camí i potser la bifurcació cap a d’altres.

“Traçabilitats” és el resultat de la seva tendència a acumular objectes de tota mena, tendència molt comuna entre els artistes plàstics. Tot és reaprofitable, reciclable, guarda-això-que-potser-algun-dia-em-farà-servei o no-tiris-pas-allò altre-que-és-una-obra-d’art-en-potència.  Si manessin alguns artistes, i no els especuladors salvatges que ens manen ara, se’ls hi acabaria la moma a les multinacionals i a la dictadura capitalista que ens governa. Si tot es pot reaprofitar, re caduca mai.

D’allò que ha anat apilant amb el temps n’han sortit més de quaranta peces -cada peça pot incloure diferents obres- i són la feina dels seus darrers quatre anys. Ha jugat, sobretot, amb la idea de la repetició, mostrant-nos tot el procés creatiu, les fases d’experimentació i el work in progress, conscient o inconscient, que acompanya qualsevol acció creativa. Són, totes elles, d’un efectisme que impressiona. A partir de la ceràmica arriba a l’escultura, a la pintura, a l’arquitectura, a la instal·lació i fins i tot al vídeo art -suposant que aquests calaixets serveixin per ordenar la realitat i definir-la, més que no pas per simplificar-la o falsegar-la-.

D’una forma intuïtiva i partint sempre de la matèria, mai d’un concepte, arriba a resultats espaterrants. Com l’homo sapiens sapiens d’abans del neolític la Sama Genís ha anat recol·lectant de tot i les ferrateries són una de les seves fonts inesgotables d’inspiració. Ho deu fer la quantitat, varietat i manera d’exposar les eines recol·lectades. Després, la casualitat i l’experimentació han fet tota la resta.

Ceràmica és una paraula que ve del grec κεραμικός, keramikos, és a dir, substància cremada. Amb el forn ella s’hi entén molt bé, per això cou tot allò que toca. Aquest li permet un marge prou ample on hi té cabuda la màgia i l’aleatorietat, no pots controlar-ho tot i hi ha una part que no depèn de tu sinó del forn i d’allò que hi passa a dins.

Cremar-vos no us cremareu, però teniu moltes possibilitats d’agafar la síndrome de Stendhal, una malaltia psicosomàtica que causa un elevat ritme cardíac, vertigen, confusió i al·lucinacions, quan hom és exposat a una sobredosi de bellesa artística. Stendhal la va descriure per primera vegada el 1817 després de visitar la ciutat de Florència. Tot i que no us caldrà anar a aquesta bella ciutat italiana per patir-ne tots els símptomes, n’hi ha prou amb passejar-se per aquesta suggerent “acumulació de bellesa i exuberància del plaer artístic”. Tothom està avisat?