Totes estem boges

Les Impuxibles han estrenat el seu darrer espectacle, Suite TOC núm 6, a la Sala Beckett, on són companyia resident. Després de Limbo, Aüc – El so de les esquerdes o Painball, la companyia capitanejada per les germanes Ariadna i Clara Peya presenta el seu espectacle més rodó. Un espai buit, molts teclats, moviment, llum, paraules i música omplen una proposta molt honesta, farcida de troballes visuals.

Aquest espectacle no va sobre la malaltia mental de Clara Peya. La compositora i pianista, flamant guanyadora del darrer Premi Nacional de Cultura, va ser diagnosticada amb TOC (Trastorn Obsessiu Compulsiu) quan tenia vint-i-un anys. Més enllà d’aquest tema, Suite TOC núm 6 pren la forma d’espectacle multidisciplinari per fer un cant a la diversitat de tot tipus, sigui mental, sexual o afectiva. La tesi principal de la peça és que tots estem bojos, només que alguns encara no estem diagnosticats. Que els fans de Clara Peya (una comunitat cada cop més nombrosa) no es pensin que veuran un espectacle que orbita al voltant d’una estrella. Des de les fotos de l’espectacle, on costa trobar imatges de la intèrpret, fins al mateix muntatge, l’ànima col·lectiva de Suite TOC núm 6 és quelcom que es percep des del primer moment. Gran inici: Peya tocant obsessivament el piano, exercitant dits i fent escales sota un focus zenital, quasi una ombra espectral. La manera de tocar de Peya sempre ens ha recordat Schroeder, l’amic de Charlie Brown encorbat sobre el seu pianet de joguina, concentrat com un petit Beethoven. El trastorn de Peya troba en el teclat un amic, un aliat, un company de viatge, en una relació d’amor-odi que ens recorda a Carles Santos i tots els seus pianos.

Un dels grans encerts de l’espectacle és, segons servidor de vostès, l’espai de Judit Colomer i la llum de Jordi Berch. I viceversa. Traient el màxim profit de la Sala de Dalt de la Beckett (un dels espais teatrals més fascinants de la ciutat, sempre ho hem dit) el treball d’aquests dos creadors eleva la peça fins a nivells insospitats, creant un espai mental, quasi metafísic. Des dels incomptables teclats fins a l’ús de tots els racons de la sala, les imatges més potents de Suite TOC núm 6 són fruit de les ments d’aquesta parella. I som conscients que ens trobem davant d’una peça d’esperit col·lectiu, sí. La dramatúrgia de María Velasco i Judith Pujol (acompanyades de Les Impuxibles) ens resulta, en certs moments, un xic reiterativa. La necessitat de subratllar, amb paraules, alguns conceptes que ja ens han quedat molt clars amb accions físiques sembla quasi una rèmora, una penyora que s’ha de pagar per trobar-se a la “Casa Gran de la Dramatúrgia Catalana”. D’altra banda, els textos que funcionen millor són els que les dues germanes Peya diuen directament a públic, sense tanta literatura. Aplaudim i celebrem l’obertura de la Sala Beckett a dramatúrgies no estrictament textuals, i al mateix temps animem els creadors a alliberar-se, encara més, de la tirania de la paraula. Alguns dels moments més bells de Suite TOC núm 6 són muts, de paraules, i plens de música i moviment.

El caràcter multidisciplinari de la peça també funciona amb el seu repartiment, on trobem una diversitat amb cinc cares. Èlia Farrero és intèrpret de llengua de signes, i la seva presència converteix l’espectacle en accessible per a les persones sordes (així com els sobretítols amb el text projectat). Adrià Viñas és actor de cos, però, com tots, també parla i balla i toca el piano. Un altre dels encerts de Suite TOC núm 6 és la fluïdesa de cada intèrpret, que fa que cada disciplina no es quedi tancada al seu calaixet, i que tots facin de tot, tota l’estona. Ariadna Peya, “la germana de Clara Peya” ha coreografiat l’espectacle i protagonitza una de les escenes més boniques (acompanyada d’un projector). L’actor Pau Vinyals es converteix en la veu de Clara Peya, una trobada dramatúrgica que funciona de meravella, pel caràcter androgin i sensible de l’actor. Pell de gallina en el seu moment musical, pur Ivo Dimchev. Clara Peya, finalment, no necessita posar-se al centre de l’espectacle per protagonitzar-lo, i amagada sota la seva caputxa o concentrada sobre els seus mil pianos esdevé el fil conductor de tot plegat.

Suite TOC núm 6 representa, pel que servidor de vostès ha vist, la cúspide en la trajectòria de Les Impuxibles, i és un espectacle que hauria de girar, i molt. Les germanes Peya (i el seu equip de còmplices) han aconseguit trobar aquell difícil equilibri entre l’experimentació i el teatre per a tots els públics, sense ser críptiques ni pretensioses. Un teatre de creació, compromès i polític, que s’hauria de veure a tots els teatres, ateneus i casals populars de Catalunya. Perquè ni la dramatúrgia catalana contemporània ha d’estar sempre farcida de paraules ni la creació experimental ha de ser exclusiva per a cercles reduïts. Les Impuxibles poden arribar a tothom. I ja ho estan fent. I si vostès encara no les coneixen… ja aniria sent hora.