Tota una vida dedicada als altres

18.10.2018

Aquest dissbate 20 d’octubre el neurocirurgià anglès Henry Marsh participa a la Biennal Ciutat Oberta, on conversarà amb Eva Piquer de la necessitat d’humanitzar la medicina. L’acte se celebra al Recinte Modernista de Sant Pau. Anna Carreras ha llegit Confesiones (Salamandra, 2018), el seu segon volum de memòries, i ens en parla aquí.

Henry Marsh | Foto: C. Vallvé / Salamandra

Quan Henry Marsh (Oxford, 1950) va escriure Sobretot no facis mal (publicat en català i en castellà per Salamandra l’any 2017), es va dir que era un llibre molt més proper a una confessió personal que a una autobiografia complaent amb l’autor.

A Confesiones (Salamandra, 2018) la confessió dona pas a una mena d’autobiografia novel·lada sense tant pensament i amb una certa dosi d’autocomplaença i de reivindicació personal. Val a dir que Marsh comença amb reflexió molt interessant sobre el suïcidi. Afirma que la seva possessió més preuada és “la farmaciola de suïcidi” que guarda a casa, un conjunt de fàrmacs que ha reunit al llarg dels anys, sense data de caducitat, per si mai vol acabar amb tot. Aquest objecte el porta a recordar el seu primer any com a metge resident, en què va viure de prop el cas d’una noia amb anorèxia que s’havia intentat suïcidar. Marsh, que escriu des del seu present de jubilat i fa salts continus enrere en el temps, cap a les quatre dècades que ha exercit la neurocirurgia, planteja que ara, si decidís suïcidar-se, no podria: s’aferraria a la mínima esperança, vist el que ha vist.

Els capítols, que a la Sobretot no facis mal titulava amb termes mèdics relatius a la neurocirurgia, ara porten noms més o menys literaris, fet que paradoxalment propicia uns textos menys directes i absorbents, més plens d’anecdotaris i descripcions objectives, adjectivades i retratades de manera realista fent mà del mirall al llarg del camí. A punt de jubilar-se, Marsh busca un lloc per muntar un taller d’ebenisteria que l’ajudi a portar millor el canvi de vida. Troba un lloc que “feia olor d’humitat i abandó”, però està convençut que el podrà arreglar. En paral·lel, encara torna a quiròfan amb el seu “pijama de cirurgià” en qualitat d’observador. Ara té un successor, Tim Jones, per qui cap al qual hi té una fe cega i interroga abans de cada operació. El pacient és una noia embarassada amb un tumor a la base del cervell, un cas que li fa pensar en la Kate, la seva dona, que va estar ingressada un temps i durant cinc dies li van cancel·lar l’operació. Marsh reflexiona sobre la dificultat de ser parent i metge alhora, i critica un sistema sanitari insostenible que ja quedava retratat a Sobretot no facis mal. Al llarg del llibre, que més que confessions són un enfilall d’anècdotes mèdiques viscudes en qualitat de protagonista, Marsh es pregunta si trobarà a faltar la vida i els drames de l’hospital, “aquest lloc estrany i poc natural que ha estat casa meva durant tants anys”.

Si bé és cert que l’estil de Marsh continua amb el detall escabrós i la mirada microscòpica a dins dels cranis humans (“farcint l’orifici del crani amb ciment plàstic d’enduriment ràpid i suturant el cuir cabellut”), el to general de Confesiones és el de deixar ben clar que anhela jubilar-se i fugir de totes les misèries humanes que ha hagut de presenciar durant tants anys. S’observa la pell arrugada de les mans, que pot veure fins i tot a través dels guants quirúrgics. Sap que ha adquirit saviesa i autocontrol, però no acaba de tenir clar si ha estat el fruit de l’experiència a l’hospital, del distanciament respecte al concepte Mort o bé fruit de l’edat. Quatre mesos abans de descobrir la caseta del guarda de l’enclusa on muntarà el seu taller d’ebenista, passeja per Londres, s’emprenya i decideix presentar la seva dimissió a l’hospital. La idea li ve corrent al costat del riu Tàmesi, el mateix indret on corria després de tractar un jove nepalès amb un tumor a la medul·la que li anava paralitzant les cames. En definitiva, si amb Sobretot no facis mal, Henry Marsh va escriure un llibre original on revisava la seva vocació de manera íntima i sense filtres, aquesta segona part, Confesiones és sobretot una autoafirmació, la d’haver estat útil, per poder morir tranquil.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Aquest tipus d’escrits a Núvol, són els que realment em fa sentir persona i em motiva el pensament. Avui si que començo el dia amb alegria.