Tot tornant a mirar-nos la República

2.12.2015

La República ha esdevingut un doble referent avui molt present: per una banda, és un element simbòlic del desig d’un canvi, frustrat en el passat per la seva pròpia fragilitat i fugacitat; i, d’altra banda, és un compendi de valors que no necessàriament van lligats a la forma de govern però que s’hi condensen. Desig de canvi i valors que avui tornen a estar sobre la taula, després del parèntesi d’una Transició poruga, suficient aleshores però condemnada a ser revisada en algun futur que ja ha arribat. Dit d’una altra manera, els factors que la Transició va posar en marxa per protegir-se de l’ideal de la República –entre ells, aquest bipartidisme fort o, si voleu, la regència dels partits sobre tots els altres poders de l’Estat—estan esgotats, ja no són operatius o ho estan deixant de ser.

Proclamació de la Segona República

Proclamació de la Segona República

Dic això com a preàmbul per poder situar la vàlua dels tres volums –gruixuts, il.lustrats, miscel.lanis– que Ara Llibres ha dedicat a re-estudiar la República i la guerra, que s’acaben de publicar sota el títol genèric de La Segona República i Catalunya. Sembla que sobre el tema, a nivell general, ja està tot dit, però aquest estudi col·lectiu introdueix precisament el link amb el moment present. En primer lloc, s’entén molt bé que la República era el format obligat si es volia tallar amb l’oligarquia –aristocràtica, funcionarial i terratinent—vinculada a una determinada construcció d’Espanya. Procés que necessitava, atenció, un pacte amb el nacionalisme “perifèric” perquè aquest era motor de regeneració democràtica i perquè aporta l’equilibri d’una burgesia culta i industrial inexistent al centre espanyol. Això, en el marc d’una Europa que no acaba de llepar-se les ferides de la Guerra Gran i amb una Rússia emergent que és alhora contrafigura dels feixismes. I amb el rerefons de la crisi del 1929, que ha estripat les estructures socials arreu, sense encara estat del benestar, cosa que acaba posant la democràcia a la defensiva. Déu n’hi do, que podem treure conclusions, avui mateix.

Tot això està impecablement ressenyat per un equip renovat d’historiadors, comandats per Jordi Casassas, que és qui hi posa aquest marc mundial. Hi són, així, les firmes consagrades però també de noves en aquest camp –Cattini, Paola LoCascio, A. González, Q. Solé, C. Santacana per citar-ne alguns—i una dialèctica amb el present establerta a partir de col·laboracions simbòliques, pel que aporten d’experiència en determinats temes, sigui la relació amb Europa, sigui el sindicalisme, sigui un llarg etcètera de significats. L’estructura dels volums és molt àgil: panorama general, contrapunt actual, biografies de personatges clau ben seleccionats, fotografies o documents inèdits i un compromís general a defugir els tòpics i mirar d’anar més enllà o més endins. Per tant, revisió també de temes que en aparença són secundaris però que acaben configurant l’estructura del país: des del Regional Planning a la premsa, o el feminisme més enllà del sufragi. I després aquells moments que fan dring amb l’actualitat com la intolerància ferrenya al procés de l’Estatut o les sortides de “mal menor” que tenen avui la mateixa filiació que ahir. Azaña, sense anar més lluny. O, per canviar de carril sense apartar-me’n gaire, l’ensorrament del Banc de Catalunya amb el beneplàcit del govern republicà d’esquerres. Les relacions Catalunya – Espanya van ser temibles i destructives, però destructives sempre en una sola direcció: qüestió de poder.

Finalment uns pocs detalls més: la FAI com a element altament corrosiu, que fa saltar pels aires l’escàs equilibri que restava, analitzada ara des del component social, és a dir, fent clar que era un amàs de treballadors no qualificats, immigrants amb una mitjana de 13 anys d’arrelament, amb un fort component de ressentiment social i en procés d’empoderament dins de l’anarquisme català. Procés que culmina simbòlicament amb l’assassinat del periodista Josep Maria Planas, que ho denuncia, i que va resultar un toc d’atenció –d’alarma flagrant—per a gran part de la intel·lectualitat catalana. Gent que va quedar, com el projecte de civilitat que encarnaven, pinçada per una pinça que es repeteix en la història: una oligarquia local espanyolista i una classe obrera en el seu nivell més baix i també allunyada del catalanisme com a projecte i com a identitat.

Amb el tercer tom arribem a la guerra i tornem a assistir a la més cruel pugna pel poder: res que no sabéssim, però aquest volum ens explica fil per randa els complots i les conspiracions i les negacions i els entorpiments. Té gràcia, en aquest context, que sor Lucía Caram ens parli de la fam; ho cito perquè veieu el joc, i no només el joc intertextual sinó la picada d’ullet al present. Es pot fer política pura sobre la gana de la gent? O és que en el fons la solució a la gana passa sempre per la política estructural? Aquesta mena de preguntes són les que suscita aquest esforç editorial i historiogràfic d’excel·lent qualitat, no només documental, sinó de concepció. Tot i que sembli que fa mandra tornar a la República, encara som capaços d’aprendre’n. Per cert, al final hi trobem un document esfereïdor: el llistat de soldats catalans enterrats al Valle de los Caídos –un monument intocat—i provinents d’Horta de Sant Joan: són cinc pàgines atapeïdes de cognoms amb una sola data, 1938, la Batalla de l’Ebre. Una generació delmada i poc després una altra generació a l’exili. Així es desmantella un país, i sobre aquesta memòria cruel se’n construeix un de nou (o no).